Falses temors

Com si els habitants de la Franja tinguessin tan poca personalitat que, pel fet d’admetre que parlen català, s’haguessin de convertir en enemics de l’Aragó

Fa unes setmanes aquest espai servia per explicar la feina que fa l’Observatori del valencià, una eina que representa una radiografia de l’ús del valencià en molts àmbits, elaborada a partir de diversitat de fonts i amb la possibilitat de segmentar-les seguint múltiples criteris. Una veritable bíblia per entendre què passa amb la nostra llengua més avall del Sénia. Una eina, com es diu familiarment, per saber de quin mal hem de morir. Perquè evidentment, en la llengua, com en moltes altres coses, primer cal admetre que alguna cosa passa, a continuació voler saber què és allò que no marxa bé i, finalment, ja s’hi pot posar remei. Com sempre, molt obvi, però no tan fàcil.

He de reconèixer que no tinc del tot apamada la Franja de Ponent; he trepitjat una mica aquestes comarques però no sabria fer una diagnosi fidedigna de la realitat sociolingüística. El que en sé és, sobretot, per haver estat en contacte temps enrere amb diverses persones protagonistes de l’activisme de la zona: mestres de català, membres d’entitats, filòlegs, persones simplement inquietes, etc. També tinc algun conegut d’allà que, malgrat tenir algun cognom català, es desenvolupa molt majoritàriament en castellà i, fins i tot, quan escriu en català en entorns familiars ho fa amb una mena de gramàtica, ortografia i lèxic ben exòtiques, amb ch, ñ, y i contraccions ben peculiars resultat de la transcripció literal amb grafies castellanes d’aquest parlar col·loquial. Preguntant-li el perquè d’això, aquesta persona en qüestió em va dir que alguna cosa com “el català que parlem, l’escrivim així”. Això sí, quan toca escriure fora d’aquest àmbit col·loquial, Pompeu Fabra reapareix, eh?

En definitiva, la sensació general és que és un territori una mica deixat lingüísticament de la mà de Déu i molt marcat per la diglòssia: per anar mudats parlem en castellà i per estar per casa parlem amb 'chapurriau' (com alguns anomenen el català). De fet, remenar gaire un tema tan vinculat a la identitat pot arribar a ser matèria sensible. És per això, i per les derivades polítiques que hom hi vol barrejar, que costa agafar el toro per les banyes i aplicar una estratègia governamental que protegeixi i dignifiqui la llengua pròpia contra tota mena de prejudici.

Si bé anys enrere la Franja s’havia considerat, dins la catalanofonia, el territori amb més vitalitat de la llengua, la cosa ha anat canviant. Segons l’ Enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat de Catalunya, el 2004 el 71% de la població el tenia com a llengua inicial o primera llengua apresa. El 2014 ja es va passar al 52,8%. A més, dels joves d’entre 15 i 29 anys que van respondre l’enquesta, llavors ja només el 34% el tenien com a llengua materna mentre que els que asseguraven que parlaven més català eren els majors de 65 anys, en un 70%. De les dades del 2014 també es desprèn que la majoria dels que parlen català amb els pares el segueixen parlant amb els fills. I que en els casos de bilingüisme familiar, el 63,9% parlen català als descendents.

Progressivament, però, el castellà va guanyant lloc en aquestes proporcions. I és per un altre fenomen: el 25,4% dels joves que parlen català amb els pares es passen al castellà quan parlen entre ells. El mateix passa amb el 67,6% dels joves. Per tant, el català no es perd en la transmissió intergeneracional sinó en la relació entre iguals.

Tot plegat ho ha explicat molt bé la revista El Temps. És en un article que va en la línia d’allò que dèiem al principi de saber de quin mal hem de morir. I ho fa relatant el contingut d’un estudi sobre la Franja de Ponent elaborat pel lingüista Esteve Valls titulat ' La llengua escapçada'. Valls apunta la necessitat que l’administració dignifiqui la llengua catalana a la Franja de manera que la gent jove vegi la necessitat d’aprendre-la. Explica que en aquelles comarques s’ha assumit que el castellà és la llengua de prestigi social, i això fa que cada cop els subdialectes del territori estiguin més influïts pel castellà: s’hi produeix una gran invasió de castellanismes i la pronúncia cada cop és més pròpia de la fonètica castellana. Això és especialment predominant a les zones on la substitució lingüística avança a un ritme més fulminant.

En línia amb això però fent un pas més enllà, Esteve Valls identifica el que probablement és el mal que més fa morir el català de la Franja. Es tracta d’un secessionisme lingüístic que hom branda davant la falsa construcció d’un imperialisme catalunyès inexistent que hagués d’atemptar contra l’aragonesitat de les comarques catalanoparlants aragoneses. Com si els habitants del territori tinguessin tan poca personalitat que, pel fet d’admetre que parlen català, s’haguessin de convertir en enemics de l’Aragó. Que un aragonès pensi això, en definitiva, vol dir que no accepta l’Aragó tal com és: plurilingüe i pluricultural. Perquè, amb el pretext que el 'chapurriau' no és català, es perd de vista el que sentencia la recerca de Valls: el parlar de la Franja no s’allunya de l’Aragó en direcció a Catalunya sinó que passa just el contrari, gairebé tota evolució d’aquesta parla han estat castellanitzacions. Si els secessionistes lingüístics realment s’estimen allò que malanomenen 'chapurriau' potser li farien més bé si apliquessin el sentit comú i deixessin de brandar aquesta mena de falses temors basades en fantasmes inventats.