BOTAFOC

Fanculo

Primer varen vendre el clima i el paisatge i també la mà d’obra, baratíssima, dels treballadors explotats. Més tard, les cases i, finalment, també els espais públics, protegits o no, d’un arxipèlag fràgil, extremadament vulnerable. Quan regales l’ànima al turisme i als turistes perquè uns quants aprofitats amb nom i llinatges (Riu, Escarrer, Matutes, Cursach, Barceló, Fluxà...) facin fortuna, la sorpresa davant segons quins fets esdevé absurda.

El fet més ridícul de l’estiu té una escenografia preparada des de fa anys. Un italià a bord d’un iot fent el colló amb una bengala, de nit, just davant de s’Espalmador. Si es concaguen al carrer, per què no haurien de jugar amb focs d’artifici? Per ells, no hi ha diferència, perquè els nadius així ho hem decidit. La desprotecció constant de les joies naturals, executada per les administracions autonòmiques; l’assimilació indígena del lema ‘un turista, un amic’ (tot i que aquest sigui un estúpid) i l’avarícia empresarial han fet de les Illes un territori hostil per al seny.

L’episodi de la bengala ha derivat en una italianofòbia tan passatgera com injusta. A Suècia, aquest mateix italià s’hauria comportat amb civisme. Aquí, no importa. Però si teniu dubtes de qui són els responsables del que ha passat, feis una ullada a la premsa italiana dels darrers dies. Sense necessitat de fer periodisme d’investigació, he trobat tres articles –en diaris de distintes tendències– que tanquen files en defensa del seu compatriota. En tots tres recorden els beneficis econòmics que deixen els turistes del seu país i que des dels comerciants fins als hotelers passant pels que lloguen vehicles haurien de donar gràcies al cel perquè Formentera sigui el paradís elegit. L’argument és un plagi del que fan servir els empresaris de Balears des de fa dècades. La conclusió perversa vindria a ser que si el turista aporta riquesa, ja pots permetre que et pixi damunt.

El problema és que aquesta riquesa només arriba als quatre de sempre. Convé recuperar la informació de Jaume Perelló publicada fa unes setmanes en aquest diari; com a mínim l’inici. “Un ciutadà de Balears guanyava de mitjana 28.163 euros el 2000, i 14 anys després no arribava als 23.000. Una pèrdua del 18% de la renda real, resultat de comparar el Producte Interior Brut per càpita durant els darrers 15 anys agafant els preus constants de 2010. No hi ha pràcticament cap regió europea ni espanyola que hagi patit un procés negatiu tan intens i preocupant en termes de renda per habitant i, sobretot, que ho hagi fet en uns anys en què el turisme ha dibuixat un panorama d’augment constant de nombre de visitants, circumstància que ha maquillat sens cap dubte aquestes xifres, que marquen una corba descencent de la renda que sembla no tenir fi a curt termini”.

Les dades no surten de cap think tank del govern de Veneçuela, són de la Fundació Impulsa, dirigida per l’economista Antoni Riera, poc sospitós de ser bolivarià.