Faraons a Andorra

L’alcalde de Porta va transfigurar-se i durant una estona va semblar que, de nou, teníem a Marc Forné i el seu metro aeri al davant

Si us trobeu algú que us segueix explicant que el dia dels Sants Innocents és el 28 de desembre, malfieu-vos. El 10 de gener és la nova gran jornada de les bromes. Mentre una cadena de televisió espanyola anunciava que a la conegudíssima i cotitzada platja de Lleida hi havia grans onades, Andorra va despertar-se amb un nou projecte faraònic que ens ha de salvar de tots els mals.

L’alcalde de la localitat nord-catalana de Porta va transfigurar-se i durant una estona va semblar que, de nou, teníem a Marc Forné i el seu metro aeri al davant. Fa anys van ser uns inversos francesos, més tard la Cambra de Comerç no ho veia amb mals ulls. Ara és Marius Hugon, qui va confessar que el seu somni és el d’unir la població de l’Alta Cerdanya i el Pas de la Casa amb un tren soterrani. Somiar és sa. Segurament la televisió que afirma que Lleida té platja ho confirmaria mencionant nombrosos estudis de Harvard i Oxford. Però somiar, a voltes, té un preu. En aquest cas uns 150 milions d’euros.

El trajecte que hauria de fer el suposat tren, que de fet seria un cremallera a causa dels gairebé sis-cents metres de desnivell que hauria de salvar, seria de set quilòmetres. Amb només onze minuts, un pont i un llarg túnel, els esquiadors afamats de neu tindrien l’opció d’arribar al Pas de la Casa, calçar-se les botes i gaudir del meravellós or blanc que tanta vida dona al país. Ara bé, Porta, malgrat bonica vila, no és un centre turístic de primer ordre. Per tant, els intrèpids que volguessin travessar la frontera sota terra en un cremallera, segurament vindrien en tren des de Puigcerdà, Tolosa o Barcelona.

Una ràpida cerca a la pàgina de l'SNCF i Renfe aconseguiria que l’esquiador més devot preferís el cotxe als trens i el cremallera. Trens, en plural, perquè si vens de la capital catalana, hauries de confiar que la temible R3 et porti a l’hora i sense incidències fins a La Tor de Querol. Allà s’hauria de fer transbordament, agafar un altre tren durant més d’una hora per, finalment, amb un altre canvi de trens, poder fer ús del gran projecte que ha de permetre desenclavar el país millorant-ne les comunicacions.

En total, aquest viatge sobrepassa les quatre hores, mentre que utilitzant el cotxe, no supera les dues hores i mitja. De Tolosa fins a Porta, en el tren del segle dinou que manté l'SNCF, costa tres hores. En cotxe, el mateix trajecte és de vuitanta minuts menys. Val la pena perdre dues hores de vida al tren? Sí. S’hi pot estudiar, treballar, descansar i, a més, és beneficiós pel medi ambient. Ara bé, algú que vol venir a Andorra per esquiar ho faria? Permeteu-me dubtar-ho.

Com a innocentada de 10 de gener és de les millors que es recorden, sempre amb el permís de Forné. Ara bé, fer volar coloms pel somni d’un alcalde és inconscientment temerari. No només significaria una inversió de 150 milions per un projecte destinat a morir abans de néixer, sinó que coneixent el país en què vivim, més d’un il·luminat demanarà que es duguin a terme estudis per comprovar-ne la viabilitat. Estudis que comporten uns diners que ben bé podrien acabar sortint de les arques del Govern. Els teus diners, els de tots. Sort que tot formava part de l’estratègia de deslliurar de tanta exigència les dates nadalenques i passar el dia dels Sants Innocents al 10 de gener per convocar de nou els faraons al Principat i poder començar l’any amb humor.