Opinió 20/04/2018

'Fast mountains'

Em fa la impressió que ara es fa servir la muntanya com si fos una pista d'atletisme vertical on no cal saber res més que posar un peu davant de l'altre

i
Maria Alaminos
3 min

No teniu la sensació que cada cop la gent viu menys la muntanya? No, entenem-nos, la transita molt, la corre, la utilitza molt de fons per les 'selfies', però tot aquest magma de roba fluorescent i hipertècnica, de somriures compartits a xarxes i perfils d'entrenament, no us deixa un regust de 'fast food'? De digestió ràpida i gana de nou i necessitat d'altres estímuls imminents?

Si comenteu que heu anat a caminar al Casamanya (ja no es diu anar a caminar, gent! Com es diu ara? En breu la solució) us demanaran indefectiblement "I en quant l'has fet?" No, jo me'l vaig trobar fet; no sé quina deïtat deus ser tu que tens aquests poders geobrutals. I és que ara has de dir 'fer' una muntanya, o 'fer' un llac o un refugi. No val anar a caminar i girar a mig camí perquè ja has gaudit prou o perquè no vols arribar fins a dalt. Gaudir no entra, ara és entrenar. Anar a fer sèries a coll Jovell. Penjar el recorregut a Facebook. Tinc 40 anys, no és que m'estigui fent gran i 'ai, aquest jovent', hi ha gent de la meva edat que s'inicia al 'trail running' -atenció, no la desil·lusioneu dient-li que el que fa és caminar per la muntanya- que no ha dedicat un minut a saber per on trepitja. I que si un dia li cau el mòbil al riu, dos problemes fortets. Un, no caldrà que segueixi perquè sense 'selfie' al cim no té sentit l'esforç. Dos, si es perd és pell.

Abans que el Kilian es fes famós, molt abans, ja corria gent amb sabatilles esportives en aquest país. Es deia fer travesses. Potser no és el millor calçat, però aquelles persones eren –són– autosuficients en muntanya. La gent sabia d'orientació, de climatologia, observava la fauna, coneixia les flors. Feien cursos de rescat, portaven material. S'ajudaven a tornar si algú es lesionava lleument i ho feien –atenció aquí– a peu! No utilitzant un recurs car, perillós i que hauria de ser excepcional com un helicòpter de rescat.

Ja fa 24 anys que vaig fer la meva primera sortida en esquí de muntanya, vam anar a dormir al refugi de Montmalús –ara has de dir 'skimo', que fins ara és com es deia girar quan et volca el caiac; sí, molt complex tot–, era una modalitat que venia de França i que em van descobrir els pisters de Grau Roig. No sabeu com em van alliçonar. Vaig haver d'aprendre mil coses abans de sortir sobre la seguretat, la neu, el vent i com donar l'alerta i... jo no portava Arva, només en teníem dues pel grup, portava una corda vermella lligada a la bota oberta d'esquí amb unes marques metàl·liques que indicaven a quants metres estaves i que es desfeia sola en cas d'allau. La seguretat era la que era, però la gent en sabia un niu.

Em fa la impressió que ara es fa servir la muntanya com si fos una pista d'atletisme vertical on no cal saber res més que posar un peu davant de l'altre. Vagi per davant que prefereixo que la gent es faci 'selfies' fluorescents als cims a que es droguin per les cantonades, és esport, almenys això que guanyem. Però es perd l'ànima de la muntanya. Passejar. Aturar-se. No és intercanviable, no és un recurs fàcil. És fràgil i és perillosa. Que ens importi on estem, que donem gràcies per l'entorn que tenim. Que si perdem el nord, només buscant la molsa el sapiguem trobar. I que trobem moltes més coses a la muntanya que un record personal o un cor a Instagram. Feliç temporada, #MountainPeople.

stats