ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 26/03/2017

Federico García Lorca

i
Joan Guasp
3 min

No vaig interessar-me de debò per la poesia fins que vaig llegir García Lorca. I vaig començar a llegir-lo perquè tothom parlava d’ell en veu baixa. Què passa amb aquest Federico García Lorca?, em vaig preguntar més d’una vegada. El primer que vaig fer va ser presenciar una representació de ‘Mariana Pineda’, i he de reconèixer que no va ser del meu grat. No només per la interpretació i el muntatge d’aquella obra teatral, ni tan sols pel contingut i l’argument, que era l’única cosa que em va atraure una mica, sinó pel text excessivament ensopit i els diàlegs massa rígids, sense un atractiu teatral genuí.

Però molt aviat va caure en les meves mans la poesia completa de l’autor. Allò era una altra cosa. Com, encara, en aquell moment de la meva vida, no m’havia assabentat del geni poètic de García Lorca? Doncs, així era. Jo no sabia que m’agradés la poesia fins que vaig llegir García Lorca, ja ho he dit abans. També és cert que jo, pràcticament, només havia llegit novel·la i narrativa breu. I de teatre, poca cosa en coneixia. L’escassa poesia que havia arribat a les meves mans, o era molt confusa i hermètica, per a mi indesxifrable, o era de caire molt localista, bastant relacionada amb l’anomenada Escola Mallorquina, encara que pertanyés a autors forans, especialment de Castella i dels Països Catalans. A mi no m’enganxava res de tot allò, fins al punt que estava segur que jo no estava capacitat per llegir versos ni poemes.

De la mateixa manera que rebutjava la lectura de poesia, mai, fins a la plena maduresa, no em vaig atrevir a escriure’n. Al revés de molta gent de la meva generació, vaig començar per escriure novel·la i relats en prosa barroca, fins i tot després obres de teatre i guions. Fins que fa pocs anys vaig decidir-me a fer alguna provatura en el terreny aforístic, filosòfic i, a les acaballes, poètic.

Tinc la seguretat que sense el ‘Romancero Gitano’ i ‘Llanto por Ignacio Sánchez Mejías’ i ‘Diván del Tamarit’, tots tres poemaris de Federico García Lorca, la poesia es trobaria fora de la meva atenció lectora. Hi he d’afegir, per ser fidel a la veritat, que des de vint anys cap aquí, hi ha hagut quatre autors contemporanis que m’han empès, així mateix, en aquest tasca feliç: són Blai Bonet, Llorenç Gomis, José Corredor Mateos i Rosa Victòria Gras. Algun dia, i de manera força entusiasta, hauré de parlar extensament del primer.

Però no vull allunyar-me del meu referent d’avui: el superlatiu bard andalús de Fuente Vaqueros. Què va ser el que em va fascinar de la seva obra extraordinària? La seva marca. La filigrana, la marqueteria, la brevetat, la contundència, la concisió, la precisió. I, sobretot, l’alegria. Veient els temes dels seus versos, el contingut dels seus arguments, no sembla que sigui encertat evocar l’alegria, sinó més bé el dol i la pena. Però en el cas de les meves primitives lectures, i de les actuals encara, sí. SÍ, en majúscules. García Lorca té sempre un somriure acollidor a la punta de la seva ploma: un atractiu xalest i graciós que ens sedueix i captiva. És suficient evocar els versos més populars de la seva obra per justificar davant mi mateix el que dic:

“Se dejó el balcón abierto

y el alba por el balcón

desembocó todo el cielo”

O el més popular encara:

“Verde que te quiero verde.

Verde viento. Verdes ramas.

El barco sobre la mar

y el caballo en la montaña”

O aquests altres:

“La noche no quiere venir

para que tú no vengas,

ni yo pueda ir”

Amb quina naturalesa ho diu! Amb quin encant! Jo l’imagino escrivint sense poder escriure. Tanta inspiració i bellesa, tanta poesia, li frenava la mà i havia de suspendre l’escriptura per aturar-se a respirar.

Jo, que des d’infant vaig veure jugar en Kubala i d’aleshores ençà sóc seguidor del Barça, i que després vaig fruir del joc filigranat d’en Cruyff i d’en Ronaldinho, i ara mateix d’en Messi i d’en Neymar, no puc deixar de comparar tot això amb les contorsions malabars dels versos lorquians. És aquest món alegre i joliu, rialler i festívol, eminentment creatiu, allò que fa en mi de la poesia de García Lorca una celebració lectora permanent.

No devia ser per la seva ideologia que els falangistes el mataren, sinó per aquest tarannà seu tan alegre, nutrici i suculent. Ara busquen el seu cadàver per tot Granada i no el troben. Que el cerquin sota un camp d’oliveres, sota una vinya de raïm vermell, sota un verger de rosers o sota un conreu de pipiripips. Allà és: allà el trobaran.

Descansa en pau, Federico!

stats