BOTAFOC

Fica’m la llengua

Deman a Celestí Alomar si vivim sota el risc del col·lapse turístic i em contesta amb dades irrefutables: si les xifres de Balears es traslladassin al conjunt d’Espanya, aquest país rebria 600 milions de visitants anuals i les seves reserves hídriques no aguantarien molt més de dues temporades. Però tranquils, la saturació és només un estat mental.

El turisme ho condiciona tot, també la cultura, i la llengua, a l’illa on m’imposen el castellà diverses vegades al dia i l’alemany domina bona part de la costa. En canvi, el problema que planeja al debat públic és que el català s’està imposant arreu.

No ens atrevim a salvar la llengua pròpia, però acceptam que altres ens fiquin la seva fins a la gola. No tenim coratge d’exigir que els negocis rotulin en el nostre idioma, ni tan sols d’obrir el debat, però som capaços de passejar per la 'bierstrasse' sense immutar-nos, obviant que l’alemany, fora del 'lander' de Mallorca, té menys recorregut que el menyspreat català.

El linxament a Quimi Portet per lamentar que un cambrer no entengués què significa ‘cafè amb llet’ és un símptoma més de l’'statu quo' de la nostra llengua. Però tranquils, 'Der Uberschuss des Deutschen ist ein geistiger Zustand'.

Posats a fer sociologia de l’experiència personal, dedic part de la setmana a fer un estudi. Un restaurant, tres bars, i set comerços. Només a un d’aquests locals m’han respost en català. A set d’ells ni tan sols em varen entendre. Però no passa res, el meu estat mental també és transitori.
Ara bé, el turisme de masses té també la seva part bona. La febre del Pokémon Go no afecta el nostre dia a dia. Quan estàs acostumat que hordes de turistes aturin el trànsit per fer-se 'selfies', el fet que uns quants tronats cacin bitxos invisibles pel carrer no ens altera gaire. De fet, difícilment es distingeixen els uns dels altres.

Vivim entre la realitat virtual i la realitat augmentada, i després ens estranyam que passi el que passa.

Com que no m’agraden cap de les realitats que se m’imposen, n’invent una de pròpia. Em refugiï en ficcions més tradicionals. "Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre" és una petita joia de Liudmila Petruixévskaia que descobresc gràcies a Xisco Nadal, l’home dels dissabtes.

L’amor també és un estat mental i l’autora russa el du al límit, amb una cruesa gairebé lírica i un estil magnètic. Són històries que de vegades traspuen solitud, tant que fa mal; relats assistits per la bogeria d’uns personatges mals d’entendre des de la perspectiva de les convencions.
Parlant d’amor, vaig estimar la música i les lletres de Lisa Germano des del dia que la vaig descobrir el 2003 a Muro, gràcies a Tomeu Gomila i el seu 'Waiting for Waits. Divendres va actuar al Castell de Bellver. Un piano i una veu. Sons lisèrgics, portes mig obertes cap a un món ple de moixos, vaques i elefants.

Germano ha tornat animalista, per ventura perquè tampoc li agraden gaire les realitats que dibuixen els humans. Poesia enmig d’una selva.