La catedral fa aigües

L'incendi a Notre Dame ha tapat la resta de novetats i ha protagonitzat totes les facetes de reacció davant una desgràcia

La reacció humana davant qualsevol desastre podria ser definida com una de les millors virtuts de la nostra espècie. Davant d’una catàstrofe responem amb solidaritat. Aportem diners, temps o esforç. Sempre depenent de la catàstrofe, òbviament. Només faltaria. Com més proper ens sigui l'infortuni, més ens hi bolquem. Ara bé, la proximitat té diverses barres de mesura i no podem només reduir-la a la geogràfica.

En setmana de ressaca electoral al nostre país i d'una nova campanya a l'estat espanyol, ha destacat una altra notícia arreu del món. L'incendi a Notre Dame ha tapat la resta de novetats i ha protagonitzat totes les facetes de reacció davant una desgràcia. Primer l'astorament generalitzat, més tard la compartició de fotografies i vídeos per mostrar el que passava. Posteriorment va venir el dol, expressat de la millor manera que les tecnologies actuals permeten. Apareixen a les xarxes socials més i més fotografies de mesos i anys enrere amb la catedral de fons. Era més important mostrar que s'hi havia estat que no pas expressar un dol ple de contradiccions.

En poques hores les marques i famílies més reconegudes de l'estat francès van començar a donar centenars de milions d'euros per la restauració d'un dels monuments que més representen la identitat del vell continent. Ara que també s'acosten eleccions al paradís europeu, m'agradaria que algú em repassés quins són aquests valors identitaris dels quals hem d'estar tan orgullosos.

Mentre Notre Dame ha rebut gairebé mil milions d'euros —si no els ha superat mentre aquest article estava al forn—, el museu de Brasil que va cremar-se perdent segles de vestigis identitaris de diferents cultures no ha arribat als tres-cents mil euros de donacions. Llunyania versus proximitat. La ciutat d'Alep, massacrada una vegada i una altra per tots els que han lluitat a Síria, no rep res més que el menyspreu de canviar de canal quan ens en parlen a les notícies. Identificar-nos amb una desgràcia mai ha estat tan fàcil si no hem de qüestionar-nos els motius. Un símbol arquitectònic, artístic, i també religiós —no ho oblidem— a França s'ho emporta tot. Beneïda humanitat.

L'altra notícia que m'agradaria destacar d'aquesta setmana passada és que l'embarcació Open Arms ha pogut tornar a salpar després d'estar més de tres mesos atracada al port de Barcelona. Un dia després de l'incendi de Notre Dame rebien la nova —mai serà bona si encara se'ls necessita— que podien posar rumb a Samos i Lesbos. Encara no els deixen dur a terme missions de cerca i rescat al Mediterrani. 'Només' els ‘permeten’ portar material humanitari. Algú decideix qui i quan es salven vides. Mentre l'incendi d’una catedral catòlica faci arribar el dol i la pena a tot un continent que gira l'esquena al cementiri més gran de l'Europa actual, seguiré sense compartir els valors identitaris que han d'assegurar-ne la remodelació. Més aviat caldrà un rentat de cara —i de vergonyes— dels que diuen ser els patrons de la nau de la llibertat, igualtat i sobretot de la fraternitat.