Fins d’aquí a quatre anys
Després de confiar l’única manera de tenir representació en l’esdevenir del país, comença la foscor. Tenim la llibertat d’escollir un cop cada 1.460 dies
Viure fora del país t’estalvia el bombardeig constant de les dues setmanes de campanya prèvies a les eleccions. Ni debats, ni cartells, i si es vol fer l’esforç, ni notícies als diaris. Malgrat tot això, eludir el dubte de saber a qui confiaràs el teu vot és impossible. Durant aquest període, fins i tot abans que comencés oficialment una campanya que va iniciar-se mesos enrere, he mantingut diverses vegades una mateixa conversa. Sempre comença amb la mateixa pregunta. Les respostes, però, són del tot alternatives. Que si el vot és secret. Que si vot de càstig. Que si ningú em representa. Que si el vot en blanc afavoreix als partits que tindran més representació parlamentària. Amb imaginació pots respondre el que et proposis.
Finalment hi ha molts partits per qui decantar-se. També es pot votar en blanc o nul. O fins i tot abstenir-se, tot intentant explicar que hi ha qui ho fa activament, com una mostra de rebuig més a aquest sistema electoral. Però més enllà d’estar en desacord amb la manera de compondre un parlament que dona més importància a les parròquies amb menys població, només hi ha una veritat absoluta. Tan sols podem votar un cop cada quatre anys. Després de confiar l’única manera de tenir representació en l’esdevenir del país, comença la foscor. Tenim la llibertat d’escollir un cop cada 1.460 dies.
La resta de jornades —1459— hem de confiar que els polítics que tenen una cadira al Consell General defensaran els interessos no només dels votants, sinó de tota la ciutadania. Nacionals o no. No tenim cap manera de controlar les seves decisions. Podem demanar explicacions, però si no ens acontenten, no tenim poder real de canviar-ne el rumb. Votar cada quatre anys suposa que si una persona en viu 80, només votarà quinze cops a la seva vida. Quinze decisions crucials durant tota una existència.
Pensar-nos que decidim la direcció del Principat votant només quan hi ha eleccions és ser naïfs. Gairebé tant com la immaduresa que el sistema, i per tant la classe política, pressuposa a la ciutadania. Es saben intocables. Són coneixedors que uns tindran carta blanca per queixar-se durant quatre anys. És el paper que els toca com a perdedors en els comicis. Els altres es vanagloriaran de les mesures preses durant el temps que ha durat el seu govern. Cap d’ells, però, voldrà que els votants tinguin més poder que el que donen les eleccions.
Som un país petit. Poques persones tenen la nacionalitat andorrana que dona el dret a vot. I malgrat considerar-nos un exemple de democràcia i omplir-nos la boca parlant, precisament, de la salut democràtica del Principat, no ens atrevim a donar als ciutadans un dels drets inalienables de què disposen. No se’ns deixa votar constantment. Som d’un país que podria ser capdavanter en democràcia directa. No ens limitem a votar només un cop cada quatre anys. Exigim referèndums. Hauríem de poder decidir des de quines mesures volem anar a negociar amb Europa, fins si volem o no que augmenti l’edat de jubilació, passant per si volem o no casinos.
El nostre dret —i deure— és decidir el rumb que agafa Andorra. El nostre deure —i dret— és informar-nos per tenir capacitat de votar-ho tot. La feina de la classe política, més que aconseguir grans pactes per transformar-los en petits avenços tacats dels colors dels partits, és el d’informar-nos. Ells han de ser els transmissors d’informació. La nostra funció és la de decidir què fer amb aquesta informació. Ells, per últim, han de complir el mandat popular i fer-lo possible.
