OPINIÓ
Opinió 19/06/2020

Fins on pensam recular?

i
Joan Miralles
3 min

SociòlegEn una entrevista a la revista porrerenca Porreres, el filòleg Joan Melià afirmava amb encert que fins al 2013 sempre es va avançar en normalització lingüística. D’aleshores ençà, no hem fet més que recular com els crancs. És cert que l’anterior legislatura s’aprovà la proposta d'El Pi de modificar la Llei de normalització lingüística per retornar al text de consens del 1986. Tanmateix, no deixa de ser una primera passa per recuperar part del que perdérem durant el Govern Bauzà, perquè, acceptem-ho, no estam igual que abans que governàs, estam pitjor.

L’abandonament de les forces del Pacte de qualsevol iniciativa que tengui per objectiu prestigiar i fomentar l’ús de la nostra llengua és, com a mínim, preocupant. Amb una dreta que no té cap pudor a l’hora de reclamar un confinament del català a l’àmbit més domèstic, sorprèn que l’actitud sigui posar la galta per rebre les galtades “no sigui cosa que...”. I tanmateix, les galtades no aturen. És més, la passivitat que demostram anima a continuar fent forat creant situacions que arriben a l'absurd.

La recent sentència del Tribunal Suprem que obliga que el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya es comuniquin entre elles en castellà és bona mostra d’això. Tot i que el govern d’Espanya està compost per dues de les forces també presents al nostre govern sembla, que se’n regalen de la suposada diversitat lingüística de l’Estat. Potser no són obertament hostils com altres, però les seves accions no van més enllà d'un postureig mesurat carregat de paternalisme i condescendència. La pedagogia en favor del català més enllà del seu territori lingüístic és nul·la i a ca nostra no fa llarg.

La sentència del tribunal és especialment negativa perquè la segregació suposa restar força a una llengua debilitada per si mateixa. Si el govern de l’Estat fos realment sensible faria just el contrari: afavorir i reforçar l'empoderament mutu. No debades, disposar de supraestructures lingüístiques és bàsic per a una llengua parlada a més d’una comunitat autònoma i a quatre països diferents. Per tal que siguin efectives, però, cal que tenguin un reconeixement dels diferents governs i institucions dels països i territoris on es parla, com succeeix amb la Francofonia per al francès o l’Institut Cervantes per al castellà.

Tristament, n’hi ha que han volgut veure amb la iniciativa una defensa de les modalitats insulars. Que ningú no s’engani, és tot el contari. Dividir una llengua només fa que afeblir-la, i més si, com la nostra, es troba minoritzada. Puc entendre i defensaré sempre que es preservin les particularitats lingüístiques de cada territori, però mesures com l'anterior resten força a la llengua en el seu conjunt i, per extensió, a l'àmbit més local.

És cert que els canvis socioculturals i demogràfics dels darrers anys ens obliguen a replantejar com afrontar el repte de la normalització lingüística en una societat més complexa que mai. Podem avaluar què s’ha fet bé i què s'ha fet malament. A seduir aquells que no la tenen com a llengua materna i a cercar noves formes de promoure-la. Demanar als nostres governants que siguin conseqüents i exigeixin que l’estat plurilingüe que defensaven als programes sigui una realitat. Res a dir més que endavant. Ara bé, això suposa fer alguna cosa, perquè no fer res és fer passes cap enrere, un luxe que no ens podem permetre.

stats