Fires

El futur immediat pinta negre, res no serà fàcil i els obstacles que un estat rancorós i venjatiu posa i posarà davant la voluntat obstinada d’un poble portaran encara més dies de ràbia i impotència

La tardor, ja se sap, és temps de fires. Encadenades: la de la Seu, Andorra la Vella i Puigcerdà. El cap de setmana vinent és la de Sant Ermengol, traslladada fa temps des de les primeries de novembre, festa del sant, al tercer cap de setmana d’octubre. És la que fa vint-i-cinc anys es va reinventar per organitzar-se a l’entorn dels formatges pirinencs. Va ser una feliç idea del Salvador Maura, llavors treballador de l’Oficina Comarcal d’Agricultura, a la qual la Montse Ferrer va saber donar forma, teixint una formidable xarxa de complicitats entre els formatgers i la fira que encara avui li dona forma i sentit, amb el suport de tots els alcaldes que han passat per la plaça dels Oms. Aquest any, que hauria de ser d’efemèride, el dolor d’una nació ferida ha obligat a suspendre la inauguració oficial, a retallar els actes del divendres. Abans, els dubtes sobre l’èxit venien del cel. Si plouria, si faria fred, si els anys en què hi havia rovellons marcaven bona fira. Ara tot són incerteses. El futur immediat pinta negre, res no serà fàcil i els obstacles que un estat rancorós i venjatiu posa i posarà davant la voluntat obstinada d’un poble portaran encara més dies de ràbia i impotència. La fira de Sant Ermengol fa gairebé mil anys que se celebra. Passen els comtes i els reis i els dictadors, però esperem que la voluntat de trobar-nos, de preparar-nos per a l’hivern i per festejar amb amics, coneguts i saludats sigui, ara i per sempre, la mateixa.