ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 03/09/2017

Flann O’Brien

i
Joan Guasp
4 min

Jo no sóc crític literari ni he tingut mai la vocació ni la pretensió de ser-ho. Tampoc tinc condicions per a aquesta sagrada tasca. Sóc un ciutadà de tants a qui li agrada passar-s’ho bé a la vida. I la manera millor de passar-m’ho bé és llegint. Llegir és un dels jocs més divertits i assenyats que existeixen. No conec cap esport més civilitzat, més elegant i més lúdic que la lectura. Però cada lector té, com passa en el món del futbol, del bàsquet o del tennis, els seus jugadors preferits. Jo en tinc bastants, de “jugadors” literaris preferits, i entre els més destacats no hi manca Flann O’Brien. De què juga Flann O’Brien dins aquest món extraordinari de la literatura? Jo diria que juga en punta d’atac, a l’ofensiva, a la glorificació i a l’enaltiment del joc. De cara al rival i amb un ampli somriure als ulls i als llavis. Sense fer mai gestos inútils ni per de més, amb refinament i desimboltura. Compartint amb els lectors-espectadors el seu geni i el seu talent, com si fos un Ronaldinho, un Federer o un de tants i tants jugadors de bàsquet negres a qui sobra tècnica i valor. Valor és el terme que va millor a la literatura d’O’Brien!

S’ha de tenir molt valor, amor i humor per escriure com ho fa aquest humil escriptor irlandès! Tant que si jo hagués de fer una ressenya global del seu exuberant estil literari, no sabria per on començar. Tant que l’únic que puc intentar és imitar-lo de lluny, i l’únic que aconsegueixo és transformar-me en una girafa sense coll o en un elefant sense trompa. Un nyap amb ínfules d’infinitud.

Abans de jo conèixer i llegir Flann O’Brien, ja volia escriure com ell. M’havia proposat escriure novel·les i contes tan absurds i forassenyats que cap lector no fos capaç d’acabar-los de llegir. No per absurds ni forassenyats, sinó per divertits i entremaliats. Pretenia que el riure impedís al lector seguir llegint. Doncs, totes aquelles històries que jo volia escriure, ja les havia escrit Flann O’Brien sense jo saber-ho. A l’únic que vaig arribar va ser a publicar un grapat de narracions còmiques titulades 'Les contarelles d’en Pere Ferreguí'. Prèviament les havia publicades al setmanari 'Dijous' de la ciutat d’Inca.

Poc temps després d’aquell recull de faules humorístiques vaig llegir la primera novel·la de Flann O’Brien: 'La boca pobre'. Encara que no em va entusiasmar, em va cridar l’atenció pel seu estil desenfadat i juganer. No vaig trigar gaire a aconseguir una de les seves narracions més destacades: 0En Nadar-dos-pájaros0. Una bogeria. Crec que em va passar el que jo volia que passés als meus lectors: no la vaig acabar de llegir d’una tirada perquè tenia els ulls plens de llàgrimes de tant riure. Allò era il·legible, el que jo volia. Aquella era la literatura que jo estava cercant des de feia anys.

Vaig trobar més informació sobre Flann O’Brien i sobre la seva obra. A base d’aplaudiments i riallades vaig acabar de llegir 'En Nadar-dos-pájaros' i una bona part de la seva biografia. El seu vertader nom era Brian O’Nolan. Havia nascut a Irlanda el 1911. Havia mort el 1966. Havia tingut èxit en vida. Havia rebut elogis de Grham Green, de James Joyce, de Jorge Luis Borges i del meu enaltit i apreciat Samuel Beckett. Arribat fins aquí, em vaig felicitar per ser jo mateix un descobridor per compte propi. L’havia “descobert” sense l’ajut de ningú. Mai ningú no m’havia parlat d’ell. Va ser una agradable casualitat.

La següent novel·la que vaig llegir d’Obrien va superar l’anterior, cosa que era força difícil. Es titulava 'El tercer policia' i l’acabava de publicar una editorial molt petita del País Valencià. Aquest va ser un altre descobriment que no he deixat de fer durant aquests últims trenta anys: les petites editorials dels Països Catalans i de tot arreu. El llibre portava un puntual pròleg de Cabrera Infante, molt ben escrit, que em proporcionava molta informació sobre la novel·la i el seu autor. Un fet inaudit era que 'El tercer policia' s’havia escrit el 1940 i no s’havia publicat fins al 1967, quan ja feia un any que O’Brien era mort. Com és possible?, em vaig demanar a mi mateix. Aquesta era i és la trista i dramàtica vida dels escriptors i dels seus escrits. 'El tercer policia' va satisfer totes les meves expectatives: literatura d’alt voltatge. Literatura autèntica. Literatura que regalava salut i felicitat a mans plenes als seus lectors. Literatura que ja restaria a la Història Mundial de l’Art. 'El tercer policia' és una novel·la dins una altra, una història que conté mil històries, un espectacle màgic que ens introdueix dins infinits espectacles màgics.

Però jo, encara, havia de rebre una més gran i grata sorpresa. Una altra novel·la de Flann O’Brien de la qual no havia sentit a parlar mai: 'Crònica de Dalkey'. En aquesta magistral novel·la, farcida de filosofia, de teologia, de prodigis, de gran talent i singular humor, O’Brien descarrega tota la seva saviesa literària. Ànimes celestials que es corporitzen, esperits que es personifiquen, personatges difunts que recobren la vida per un moment o per temps indeterminat, tot en aquesta crònica increïble ens sorprèn i ens meravella. Jo no havia sentit a parlar mai d’anòxia anòxica ni d’homes bons que miren les criatures mentre juguen. Ni d’oracions insubordinades com ”Mai robis la dona a un altre ni aboquis aigua al wisky”. L’audàcia d’O’Brien no té límits, és agosarat com ningú amb qualsevol element humà, sigui mite o sigui sant o sigui la Santíssima Trinitat, sigui sant Agustí, sant Joan Baptista o Joyce: sigui real o fictici. La seva imaginació i el seu estil no es pot comparar amb cap altre. Tot és possible en el seu món irònic i oníric. Un llenguatge paral·lel al de Lewis Carroll, al de Groucho Marx o al de Woody Allen. Una exquisidesa plena d’humor i de màgia. Una escriptura divina.

Qui vulgui llegir i riure, qui vulgui somiar i gaudir, qui vulgui tastar els millors fruits de la literatura, i alhora jugar amb les paraules, les idees, les emocions i els sentits, que obri un llibre de Flann O’Brien i es deixi endur per ell a on sigui. La meta serà, sempre i sens dubte el Cel i la Glòria.

stats