Em record que devia córrer el 2013, en un dels darrers ARA que llegiria en paper en bon dia feiner prenent un cafè a Can Vinagre. Hi havia una notícia que Joan B. Culla (Barcelona, 1952) acabava de publicar a La Campana 'Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012). Una història política'; acompanyava el text una imatge histriònica d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Me’l vaig agenciar tot d’una i el vaig queixalar d’una tracalada. Culla reconeix que la part de la Segona República la va extreure d’altres estudis previs que s’havien realitzat sobre la primera època del partit, mentre que la del 1975 ençà era més de collita pròpia a partir de converses amb els líders i assistència als congressos de partit. No crec que faci d’espòiler si dic que la frase que més em va agradar és la que inclou el darrer paràgraf quan diu que "el partit del triangle i de l’estel, hauria pogut fer seva la divisa medieval de la bimil·lenària ciutat de París: Fluctuat necmergitur; que, traduït lliurement, voldria dir: 'És sacsejada per les ones, però sempre sura".
Em va plaure tant que ben aviat vaig afanyar-me a comprar de la mateixa Campana 'La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008)', o sigui, la història del PP al Principat. Quan havia sortit a la llum, jo ja treballava com a crític literari i no és que l’assaig m’hagués passat per malla, però com que la formació conservadora personalment mai m’ha dit res, no se m’havia ni passat pel cap ressenyar-lo. A la presentació que en fa, el mateix Culla comença explicant una mica el mateix, que el tema li resulta antipàtic però que no li ve d'aquí per tal com ell ja s’havia arromangat vuit anys amb la recerca en una tesi doctoral sobre el lerrouxisme. Aquest darrer llibre, val a dir-ho, editat per Curial, 'El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923)', el cerc com el pa però està descatalogat i no l’he topat a cap llibreria ni a cap biblioteca. Només em queda esperar que l’ànima càndida de qualque editor s’engresqui a reimprimir-lo.
He de confessar que les comparacions resulten odioses però a mi 'La dreta espanyola a Catalunya (1975-2008)' encara em va fer més el pes que 'Esquerra Republicana de Catalunya (1931-2012)'. La pregunta que es demana Culla és el motiu del fracàs perenne dels populars a Catalunya, condemnats sempre a la marginalitat. I la qüestió ara és més actual que mai per tal com el partit que fins fa dos dies liderava el govern de l’estat espanyol, vegeta ara amb tres representants al grup mixt de l’arc parlamentari català i això tampoc suposa una excepcionalitat tan gran en el seu haver.
En acabar-lo, vaig adquirir l’opuscle 'Unió Democràtica de Catalunya: el llarg camí (1931-2001)', que és un text molt senzillet; però de la coordinació que dugué a terme Culla d’'El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000)' em reca no poder-vos-en parlar. I és que encara no m’ha llegut de llegir-lo.
El que sí que vaig recensionar a la revista valenciana 'L’Espill' va ser 'El tsunami. Com i per què el sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible' (Pòrtic, 2017), que se centra en la idea que el Procés ha sotmès la política catalana a una tal esquizofrènia que, dels cinc darrers comicis catalans –ell en parlava de quatre perquè encara no s’havia produït el cinquè de l’any 2017–, entre el 2014 i el 2016, cada vegada els havia guanyat un partit diferent: ERC a les europees, CIU a les municipals, Junts pel Sí a les catalanes, En Comú Podem a les estatals, i a les cinquenes, al Parlament de Catalunya, encara que fos pírricament, Ciutadans. Però 'El tsunami', a banda d’això, és una anàlisi excel·lent dels quatre partits a què Culla encara no ha consagrat cap història: el PSC, Ciutadans –especialment atractiu és el capítol que dedica a C’s i la manera com Albert Rivera arriba al capdavant de la formació senzillament perquè el seu nom comença per a–, la CUP i el que es titula 'D’Iniciativa a un nou psucjecte'. Esperem que en el futur vinguin més treballs tan gratificants d’aquest magnífic articulista i historiador polític que és Joan B. Culla.
