UNA MONADA

Fòbia

Ara que ho començ a veure, per molt que sigui dur, ho he de reconèixer i confessar públicament, amb l’esperança d’emprendre d’aquesta manera la via de la redempció personal i de la reinserció social. Som culpable i víctima d’una terrible disfunció psicològica, una tara de l’intel·lecte, una aberració de la idea, una catàstrofe moral incomparable: som turismofòbic.

Em deman com va començar tot plegat, i pas pena que no es manifestàs ja quan, encara no adolescents, abans de les rotondes i els telèfons mòbils, passàvem horabaixes d’estiu a l’entreforc de davant Can Tià Taleca, enviant cap a Porreres tots els guiris despistats amb cotxes de lloguer que ens demanaven per S’Arenal.

Em ve a la memòria aquell matí de començaments d’estiu, no fa tant de temps, que anava cap al centre de Palma, intentant mantenir el pas de qui va de feina pel Carrer del Sindicat, que va  resultar tenir una densitat d’ocupació turística semblant a la del cor del Dijous Bo devers migdia. En aquell moment em vaig creuar amb un il·lustre col·lega, intercanviàrem una mirada còmplice, un buf d’embafament i: –Ara pensava que m'obriria pas amb una espasa! –El mateix pensava jo…

Me n’havia d’haver adonat aleshores, que tal vegada encara hi era a temps. Però han passat un parell d’anys, incomptables embossos d’autopista, emprenyadures amb els bars de plaça que prefereixen omplir les taules amb turistes que sopen que amb vilatans que fan una canya, caravanes darrere processons de quads devers la Carretera Militar… Fins que, aquesta primavera, em va envestir un escamot de ciclistes alemanys en pla Tour de França pel mateix Carrer del Sindicat, que deu esser un vòrtex fòbic, i em va esclafir un desig irreprimible d’agredir-los amb grapades de confeti.

I, així i tot, insistia a pensar que allò meu era una reacció exagerada, potser, però comprensible, a una sensació d’ofec innegable i creixent, una reflexió inevitable davant un model de país esdevingut hostil, territori comanxe. M’excusava pensant que era una reacció similar, per exemple, a la dels personatges venecians que surten a les novel·les de Donna Leon, a la d’ella mateixa, que ha declarat que a vegades desitja que els famosos canals de la perla adriàtica es poblin de cocodrils que disminueixin la densitat de la invasió.

Però ara els d'Arran han tret quatre pancartes a l’aeroport i han pintat altres tantes façanes. I la reacció ha estat com un tsunami de revelació. Els partits de l’oposició han clamat vandalisme i han reptat els del govern a condemnar-lo sense pal·liatius, a confessar que en el fons comprenen aquests incívics i també troben que hauríem de canviar alguna cosa. Millor que ningú el portaveu de Cs, que ha exigit una declaració solemne en favor del turisme “sense entrar a valorar quin tipus de turisme”, ni “pensar en saturació o desestacionalització”.

I a la fi ho he entès. El problema no són les pintades (quan pinten Can Alcover, no hi ha vandalisme que valgui), ni les manifestacions, els paperins o les bengales (quan el blavum envesteix la parada dels sobiranistes, no feim tant d’escàndol). El problema és el dogma. Déu i jo, majoria absoluta, que ens deia el Pare Llabrés. I el dogma, sembla ser que el turisme mola, com més millor i “sense entrar a valorar”. Fa temps que en som una societat practicant, i contra el dogma no hi val debat, perquè tota dissidència és heretgia, i contra la veritat revelada no hi val això de la democràcia, de les dades, l’anàlisi, la llibertat de crítica o de manifestació.

Si ha de ser així, esta bé deixar de dissimular i començar a definir clarament i rotunda l’article de fe d'aquesta religió turismofílica i cogitofòbica, tant com se'n defensen els manaments morals corresponents.

Pot ser que acabem tancant dissidents i heretges turismofòbics a la presó, amb els catalanistes, els 'flautacànics' i els 'posidonis'. O cremant-los a Gomila, que necessita nous atractius turístics. Estarem ofegats, però riurem. Ja ho veig: el 'balconing', esport olímpic; el 'pubcrowling', patrimoni immaterial de la humanitat i el 'mamading'… potser els profetes de la no tan nova religió podrien començar a predicar amb l’exemple. 'Penitenciagite'!

Etiquetes