Foc creuat

Dubto que una guerra bruta publicada en primera plana, sigui quin sigui el context polític en què es troba Catalunya, ajudi a coordinar-se millor

EVA ARASA
EVA ARASA

L’última notícia amb un cert ressò a les xarxes socials sobre les persones ferides en els atemptats de Barcelona i Cambrils va ser la mort diumenge passat d’una dona alemanya de 51 anys, que elevava a setze les víctimes mortals dels atacs. L’Ara.cat oferia dimarts al vespre una actualització de l’estat de les persones ferides i explicava que en quedaven divuit d’hospitalitzades, dues de les quals en estat crític –obvio el “només” del titular perquè una de sola ja em sembla massa–. Doncs bé, aquesta publicació havia estat compartida, ahir a la tarda, una vegada. Res a veure amb les més de 450 comparticions de la notícia sobre la roda de premsa del conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Forn, desmentint la informació d’El Periódico de Catalunya segons la qual els Mossos d’Esquadra haurien rebut al maig una alerta de la CIA sobre un possible atac a la Rambla.

Segurament són les mateixes famílies de les persones que encara estan ingressades que no volen formar part d’un recompte que aparegui cada dia als diaris i butlletins informatius. El que em sorprèn és allà on sembla que es va centrant l’interès dels mitjans de comunicació i els seus consumidors: en un foc creuat de retrets, titllant les culpes de “catalanes” o “espanyoles” en funció de qui alça el dit acusador.

Examinar on ha fallat la coordinació entre els cossos policials i les agències d’intel·ligència és un exercici necessari per aplicar mesures correctores allà on calgui, tenint en compte que l’amenaça terrorista existeix i persisteix. Ara bé, dubto que una guerra bruta publicada en primera plana, sigui quin sigui el context polític en què es troba Catalunya, ajudi a coordinar-se millor. O que les suposades exclusives, esbombades sense haver estat contrastades, contribueixen a aquell clima de pau que, segons es desprèn dels manifestos llegits en places i ajuntaments, tothom anhela. El que és segur és que fan allò contrari al que se suposa que haurien de fer: informar la ciutadania. No m’estranya que algú que conec, després de l’espectacle d’ahir, em confessés que durant uns dies no pensa obrir cap diari.