OPINIÓ

‘Formentera Lady’

Vaig anar a la Sala Augusta a veure 'Formentera Lady', protagonitzat per José Sacristán. Estranyament, ni vaig mirar el tràiler abans perquè la meva intenció era veure els meravellosos paratges de la Pitiüsa menor i quin tractament en faria el film, i al final vaig sortir molt content de l’'opera prima' de l’actor alcoià Pau Durà, que també n’ha escrit l’argument.

He posat tant de call en això de veure cinema en castellà que ni se m’havia acudit que pogués ser bilingüe com realment es projecta a l’Augusta. Vaig començar a dubtar que fos en aquesta llengua quan vaig observar que hi havia darrere La Perifèrica Produccions, Televisió de Catalunya, la flamant À punt valenciana, la nostra IB3 i diverses institucions públiques del país. Efectivament, Sacristán parla en espanyol —tret d’un moment que intervé, un poc estranyament, en valencià— i, pel que fa a la resta d’actors, s’hi reprodueix un cafarnaüm dialectal amb personatges com Jordi Sànchez, que mescla el català central amb el formenterer perquè simula ser un adolescent de Reus que el dugueren a viure allà a setze anys, Xisco Segura s’hi expressa en mallorquí, no vaig identificar com a menorquí la manera de parlar de Laura Pons, hi surt molt de valencià i la típica disputa de pobles veïns entre dos secundaris, un d’eivissenc i un altre de formenterer. Són aquests darrers els qui esmenten King Crimson, l’àlbum del qual, 'Islands', s’encetava precisament el 1971 amb el tema 'Formentera Lady' que dona nom al llargmetratge; Crimson té, per aquest motiu, un carrer dedicat als Pujols. Però tornant a la qüestió lingüística, els qui coneixem la Pitiüsa sud sabem que, certament, Formentera és una babel dialectal on es barregen principatins i valencians, pitiüsos i mallorquins. I castellans amb italians. Aquest darrer idioma, que hi és habitualíssim, surt només en dos moments distints de la pel·lícula i, a dir ver, el tracte que rep el nostre idioma és prou positiu perquè, malauradament, no és tan freqüent a l’illa com la cinta ens vol fer creure per mor d’un castellà que al film pràcticament només empra Sacristán.

Comentava que hi havia anat atret pels paisatges formenterers. La cinta comença amb la projecció dels revolts que pugen a la Mola, hi surt el far on el protagonista hauria d’haver fet feina i mai no en va fer, l’escola d’El Pilar, la baixada a peu des de la Mola, els camins i les costes del Migjorn, passat es Ca Marí, el port de la Savina, amb les barques que venen d’Eivissa, Sant Ferran de ses Roques (el mecànic, el pub Sa Garrafa i sobretot la Fonda Pepe, l’interior i els exteriors), l’hospital... Hauria estat més fàcil indicar el que no hi apareix: no surt en cap moment la capital, Sant Francesc, que devia tenir més difícil encaix per la mena d’imatge que en volen oferir, ni la zona més turística dels Pujols.

L’argument és senzill. Sacristán és Samuel, un hippy que arribà amb la seva dona a la dècada dels setanta i hi ha romàs a viure tot sol. La filla i la dona se’n partiren quan la primera complí set anys, però ja adulta hi torna perquè ha trobat una feina a França i té un al·lot de deu anys a qui no té amb qui deixar. Ha de quedar temporalment a càrrec del padrí fins que pugui emportar-se’l amb ella. Samuel viu fora electricitat ni telèfon i no disposa d’aigua calenta, mena un auto a qui ha personalitzat amb el nom d’Ulisses, manté relacions esporàdiques amb diverses dones i subsisteix de tocar el banjo els vespres al bar de Ferran Rañé. Significativament, no parla mai de la Península, sinó del continent —que és com tocaríem anomenar-lo!—, que considera una realitat hostil. Però la imatge que es vol donar de l’illa és prou extemporània. No acaba d’estar ambientada a cap any concret i les estacions van escolant-se, també per aquesta voluntat del personatge de sortir del temps. Tot amb tot, també representa la crònica d’un final. La dels hippies que, en certa manera, estan essent substituïts pels italians o pel món del turisme, que seran els qui compraran un negoci inventat, el de Ferran Rañé, una espècie de pub inexistent que se suposa que és el més antic de l’illa amb el permís de la Fonda Pepe, per instal·lar-hi un hotel blanc al seu lloc. En definitiva, un gran muntatge, ben interpretat i que ens passeja per qualcuns dels paisatges més idíl·lics i emblemàtics de les nostres Balears.

Etiquetes