OPINIÓ
Opinió 18/01/2019

Formentera, l’illa que frapa i atrapa

i
Carles Cabrera
3 min

A diferència d’Eivissa, on la 'barca' —el nom ja ho diu tot— et deixa enmig del rovell de l’ou, a Formentera el vaixell desembarca al port de la Savina. L’article d’aquest topònim és invariable. A tres quilòmetres de distància del moll, hi ha la capital, Sant Francesc, perquè això de Xavier crec que només l'hi afegim els mallorquins! A l’entrada hi ha un restaurant italià, Il Gioviale, on fan els millors espaguetis a la carbonara que he menjat mai. De vegades, he tingut ganes d’amollar-ho i no ho he fet perquè pensava que sortiria el viu de torn a demanar si no he viatjat mai a Itàlia per deixar anar a la lleugera aital afirmació. Idò sí, hi he estat i així i tot jo la millor pasta l’he assaborida a la Pitiüsa del sud. Cuinats, això sí, per italians que són a la més petita de les Illes, 'mutatis mutandis', com a Mallorca els alemanys. I la presència d’aquests transalpins no hi és gens banal en el sentit que la qualitat de les pizzes, les pastes, els gelats i els cafès se’n ressent molt positivament. Josep Pla va dir en una ocasió que Catalunya era la regió més occidental d’Itàlia; jo postil·laria que Formentera és una de les seves illes més meridionals. A l’IES Marc Ferrer, que, significativament, pren el nom del primer habitant de l’illa i el pare de la Formentera moderna, s’hi poden cursar optatives de francès i alemany, però no em queda cap dubte que hauria de ser el primer centre de secundària de Balears a oferir-ne també d’italià.

Sant Francesc és la vila més senyora de l’illa. S’hi troba l’Ajuntament, el Consell, el susdit institut, la ràdio, el cinema, la biblioteca i bona part dels negocis. A devers tres quilòmetres de distància terra endins arribam al segon nucli poblacional, Sant Ferran de ses Roques. Una al·lota em va dir que, despectivament, l'havien rebatejat Sant Ferran "des moros" perquè s’hi concentra, certament, un bon nombre d’immigrants magribins. També hi ha qualcuns dels restaurants més reputats de l’illa —anau a Can Forn si voleu tastar autèntica cuina formenterera amb menció especial de l’amanida pagesa—, el pub de Sa Garrafa i el veïnatge d’Es Pujols, el principal 'resort' turístic de l’illa amb una discoteca, la Típic Club Formentera, a tocar del giratori de l’entrada. És com si la gent distingida de Sant Francesc hagués fet enfora tot el que no volien sentir massa de prop.

Ens acostam a l’espai geogràfic en què l’illa s’aprima abans d’emprendre l’altiplà de la Mola. Passat es Ca Marí, el quart nucli poblacional és es Caló de Sant Agustí. Allà hi ha un hostal-restaurant, Can Rafalet, amb una vista espectacular de la tramuntana i l’Eivissa propera i una placa dedicada a l’escriptora Montserrat Roig. Des d’aquella terrassa, es veu que la novel·lista s’inspirà per als paisatges que forniren la seva 'Hora violeta'.

Revolts sinuosos primer i arbres frondosos després ens menen al tercer gran nucli poblacional i darrer reducte de l’illa, l’isolat Pilar de la Mola (article també invariable). Els 'hippies', quan als seixanta hi recalaren, és aquí on es concentraren bo i caminant descalços i tot pel carrer llargarut, perquè la Mola és un carrer dret. De maig a octubre, cada dimecres i diumenge, s’hi congrega un mercat 'hippie' —no és l’únic— i també hi viuen una intensa activitat cultural amb el cinefòrum i els tallers de la Casa del Poble i de qualque altre establiment privat. A la punta del llevant s’hi aixeca el Far de la Mola, amb una altra placa, aquesta dedicada a Jules Verne, perquè aquest paratge inspirà la seva novel·la 'Héctor Servadac'. En canvi, no és aquest el far que projecta el conegut film de 'Lucía y el sexo', sinó el del Cap de Barbaria, al punt més meridional del nostre petit país.

No deixam, però, el cinema de costat, perquè aquestes lletres dedicades a Formentera no són les primeres que hi destín en aquestes planes d’opinió. La primera avinentesa va ser a propòsit del metratge 'Formentera lady' de Pau Durà, que em vaig afanyar a anar a veure a la Sala Augusta. Hi ha un moment de la cinta que encara em volta pel cap en què Ferran Rañé conversa amb el protagonista, José Sacristán. El català li ve a dir a l’altre que aquella illa té quelcom de misteriós que t’atrapa i, sí, ja ho sé que només és una pel·lícula, però és cert que Formentera té quelcom que no sé ben bé què és però que realment et frapa.

stats