ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 28/01/2018

Francesc Pujols (III)

i
Joan Guasp
4 min

Francesc Pujols va inventar-se la rauxa filosòfica, i això és molt complicat de perdonar pels acadèmics. Ell, d’acadèmic, en va tenir molt poc. Pujols va ser un home d’una maduresa intel·lectual molt precoç. Als 22 anys ja era conegut i reconegut en els cercles més avançats de la burgesia catalana i de la societat cultural.

Encara no havia viscut el final de la seva adolescència i ja era considerat un senyor de Barcelona. Ben aviat se’l considerà també un senyor de Martorell i de tot Catalunya. El seu físic l’ajudava a passar per més gran del que era. Jo me l’imagino com un Orson Welles que no s’amagava gens ni mica de ser com era. Extravagant, immens, excessiu, exuberant i amb prou elements corporals i espirituals d’una explícita elegància. Pel que he llegit sobre ell, sabia on parlar i amb qui. També sabia quan havia de mantenir la boca closa.

Faig esment a tots aquests trets personals perquè últimament s’han publicat diferents apunts biogràfics de Francesc Pujols en què apareixen, a més de descripcions físiques, algunes fotografies que m’han despertat l’interès tant del seu aspecte com de la seva època. De tot plegat, en fa un segle, entre una cosa i una altra. Però el que més colpeix és el seu permanent enginy, el seu talent artístic i la seva intel·ligència honesta, amb una curiositat insaciable per tot el que l’envoltava de prop i de fora. A més, tot el que deia i feia i vivia, ho deia, ho feia i ho vivia des del seu profund catalanisme pròdig i liberal.

Segurament no s’ho va proposar seriosament, però Francesc Pujols és l’autor que millor ha retratat l’ànima humana en el seu context històric. En el terreny identitari, lingüístic, cultural, polític, filosòfic i artístic. En la raó de ser, orgullosament i en el bon sentit, català. Hauríem de recórrer a ell cada cop que sentim a les nostres costelles i al nostre clatell la inseguretat de la nostra raó de ser com a poble. A cent anys vista, jo el contemplo, com recorda Joan Cuscó i Clarasó en el llibre que li va dedicar fa una dècada, envoltat dels seus nombrosos interlocutors i amics Jaume Brossa, Pompeu Gener, Prat de la Riba, Salvador Dalí, Joan Maragall, Ferrer i Guàrdia, Joan Crexells, Eugeni d’Ors, Artur Bladé Desumvila..., i amb el senyal intel·lectual i literari sempre present de Ramon Llull, de Ramon Sibiuda, de Johan W. Goethe i del seu inseparable Oscar Wilde. Encara que jo crec descobrir, entre tants interlocutors i amics, la companyia millor que va tenir en tot moment: ell mateix. Anar acompanyat del seu propi tarannà obert i noble li proporcionava els millors auguris i honors.

A la vista de tot plegat, la seva imatge se’ns presenta com un ‘bon vivant’, un home de pes en tots els sentits, amb una simpatia abassegadora i una presència sempre cordial i deferent.

Per descobrir i exposar públicament una religió com la ‘hiparxiologia’ s’ha de ser un geni. Des de l’exterior, allò que fan i han fet els genis, no hi ha manera d’explicar-ho. Com s’ho feia Francesc Pujols? No ho sabem. Com no sabem com s’ho feien Mozart i Beethoven en música, o Shakespeare i Edgar Allan Poe en literatura. Ni com s’ho feia Antoni Gaudí, sempre glorificat per Pujols, en arquitectura. No hi ha manera. La vida és així. El món és així. L’únic que podem fer és embadalir-nos davant el misteri.

En el marc de la filosofia quotidiana, si es pot dir així, Francesc Pujols, com a bon català, és un gran dialoguista. Dialoga amb el passat, el present i el futur, encara que el seu interlocutor més òptim i brillant és ell mateix. Qui millor que el mateix Pujols per mantenir un dels seus diàlegs filosòfics més exquisits. Penso que és d’aquestes xerrades interiors d’on surt el millor de la seva obra, tant poètica, com narrativa, com de pensament.

A mi em passa amb Francesc Pujols el mateix que amb tants altres escriptors que m’han estimat: fan que em senti millor amb el món, amb la vida i amb mi mateix. Fan que al seu costat descobreixi en mi, o cregui descobrir, una intel·ligència més ampla i profunda. Tant m’és si tot plegat és un miratge. Del tarannà exuberant de Francesc Pujols, del seu estil literari, i de la seva llibertat personal a l’hora de crear i procrear, crec que en un percentatge molt gran ho he d’agrair a aquest català de catalans, com el mateix Llull i tants altres que en altres articles i assajos breus ja he esmentat i continuaré esmentat.

No puc deixar de dir que la tetralogia teatral que he escrit aquests darrers temps sobre el Procés d’independència de Catalunya en el que encara estem immersos, i que he acabat fa poc, malgrat la manca de perspectiva que evidentment tenim, beu de personatges com Pujols. Ells saberen i han sabut veure-hi, més que ningú, d’una manera global i no només immediatament política. Seria suficient tenir en compte aquest invent meravellós, més prudent, sensat i solemne del que sembla, d’una religió catalana. Pujols és una borratxera de l’art i del pensament: ell és la torxa del catalanisme més il·lustrat i més culte. Ell il·lumina tota la humanitat des de la Rambla de Barcelona, des de la Torre de les Hores de Martorell i des de tot el territori físic i espiritual dels Països Catalans. Exquisit!

Tant m’és si Francesc Pujols se’n riu del sant i de qui el passeja, com diem a Mallorca, o fins i tot si se’n riu d’ell mateix i de tots nosaltres. Tant m’és! Millor si és així. L’home és el blanc de tots els seus escrits i de tots els seus pensaments, i això és el que veritablement el fa gran. De tot el que coneixem, res no hi ha més elevat que l’home: per això mateix és de qui podem fer més burles i més enaltiments.

El cert de la veritat pujolsiana és que Francesc Pujols, encara que sigui més a poc a poc del que caldria, va creixent cada dia i cada hora, i això no passa amb tots els autors. Espero que amb la proclamació de la nova República Catalana ell en sigui designat un dels patrons.

stats