Malgrat que pel seu estil literari i pel seu tarannà personal no ho sembli, Francesc Pujols és el català del segle XX que ha tocat més amb els peus a terra. Des de molt jove ja va cercar els camins de l’art i de la bellesa. Això no era fruit de la reflexió ni de cap influència didàctica del seu entorn: era quelcom congènit. Tota la vida, i molt més a mesura que he anat llegint memòries i biografies de grans personatges històrics, he pogut comprovar que allò que mou el món, en un percentatge molt superior, no és només l’educació rebuda ni la cultura a la qual tenim i hem tingut accés, sinó la genètica. D’aquí ve la paraula 'geni'. El geni no es fa, amb el geni s’hi neix. Una cosa és que amb el temps es malgasti i l’altra que se’l faci fruitar. És aquesta aposta per l’agricultura de l’esperit genètic el que, a la llarga, el farà brollar i farà que s’escampi pertot arreu. Sempre he pensat que al món hi ha més genis del que creiem, però que, per diverses causes i circumstàncies, resten amagats i mai no els coneixerem. És cert que també sempre he pensat que la sort, i la mala sort, existeix i que s’instal·la o no on ella vol i més li plau. Aquests són els grans misteris de l’univers i de la condició humana, tan sòlida i fràgil alhora.
Francesc Pujols va ser un home de sort i un geni. Ara mateix, encara no ens n’hem adonat del tot, però arribarà un dia que Pujols serà reconegut i enaltit al lloc que li correspon. El que ara mateix li reconeixem no és més que una mínima part de la seva vàlua: quan va parlar i escriure per primer cop sobre religió i moral, sobre realitat i mitologia. La filosofia, per a Pujols, és una ciència: és una lluita dialèctica entre oposats per tal d’esbrinar la vàlua de l’home i del món. Francesc Pujols llegeix, des de l’adolescència, Ramon Llull i Ramon Sibiuda. Es declara deixeble del savi mallorquí i categòric seguidor seu. Després té curiositat pel que diuen i han dit autors més contemporanis com Milà i Fontanals, Eugeni d’Ors, Llorens i Barba i, sobretot, Joan Maragall, el que expressa el seu pensament i la seva creença a través de les paraules més belles: la poesia.
A Francesc Pujols l’enlluerna la poesia, tot allò que sigui bell i porti a la seva felicitat. Als 20 anys ja ha escrit els seus primers poemes, que no semblen d’un home tan jove com ell. El mateix Joan Maragall no pot callar davant aquella nova veu, i escriu dos anys més tard, quan aquelles poesies es publiquen: “Poesia és dir bellament les coses; i dir-les bellament és anunciar la visió que un tinga de Déu en elles”. M’imagino l’alegria de Pujols en llegir aquestes paraules, perquè això era el que ell buscava, la bellesa i la veritat. “Heu dit paraules sagrades: no les toqueu!” Aquest és l’imperatiu que Maragall dirigeix a Francesc Pujols, perquè: “les coses, com més sagrades, més llibertat volen”.
Llibertat. Una altra paraula que defineix l’obra i la vida de Francesc Pujols. Més la vida que l’obra, encara que és en l’obra que ho veiem reflectit més sovint. La vida de Pujols, entregada per complet a ser viscuda en total llibertat, de vegades pot semblar fantasiosa i excèntrica. Aquesta fantasia il·limitada sembla, a alguns prohoms de l’època, poc adequada per a un home seriós. Que no, que no! Justament aquest és el caire que jo veig més rellevant en la figura del mag de la Torre de les Hores: és el seu esperit juganer, tan màgic, el que li dona valor als meus ulls. Per què no es pot ser lúdic i humorístic en el món de la intel·lectualitat? És una greu equivocació no acceptar que l’humor i el rigor no puguin romandre junts. Però va ser aquest vessant suposadament frívol del nostre geni allò que li va impedir ser reconegut en vida com pertocava al seu talent singular.
Molts coneixien Francesc Pujols com el filòsof boig. Que de bé! Tant és si aquest epítet li restava influències en el si de la societat que li va tocar viure: era d’aquesta inexistent bogeria d’on ell treia les seves originals idees. Va ser des d’aquesta bogeria que va escriure aquella peça en castellà tan estrambòtica, 'El nuevo Pascual o la prostitución'. Però ho va fer sabent molt i molt bé el que es feia. Igualment sabia molt bé el que es feia quan va crear aquella assenyada novetat, de caire més filosòfic que religiós, que ell va batejar amb el nom de 'Hiparxiologi o ritual de la religió catalana'. No debades, el seu amic Pompeu Fabra digué d’ell que Francesc Pujols era d’aquelles persones que quan parlen sempre diuen alguna cosa que val la pena escoltar. Alguna cosa interessant i singular. Alguna cosa insòlita i original.
Torno a preguntar: és que l’humor ha d’estar barallat amb el rigor? De cap manera! Els millors i més prestigiosos filòsofs universals sempre han defensat l’humorisme del seu pensament i l’enginy de les seves proposicions: en una paraula, la intel·ligència que la naturalesa els ha regalat. Per la meva part, un simple afeccionat a la lectura, he de dir que mai he llegit textos filosòfics exclusivament per obtenir només saber i coneixement, sinó per aprendre a reflexionar pel meu compte i amb mi mateix, i a la vegada passar-m’ho bé. Llegir i pensar és la millor fórmula per estar sempre alegre i ferm amb un mateix.
Continuaré i continuaré parlant de Francesc Pujols.
