Quina alegria que tinc de poder parlar d’ell: tanmateix, fins que no ens el prenguem seriosament, no li farem justícia. Cal que aprenguem d’una vegada per totes que la manca de seriositat és la cosa més seriosa de totes. Fins que d’aquest genial autor no en considerem els treballs i la vida –principalment la vida– com el que valen i val, no podrem incorporar, com es mereix, al nostre patrimoni intel·lectual i cívic, la figura de Francesc Pujols!
Abans de res, em cal dir de Francesc Pujols que és un home de fe. De fe instintiva. O intuïtiva. Ell mateix ens ho explica. Francesc Pujols te fe en la fe, perquè “el fet cert és que aquesta fe existeix”. Se li pot discutir l’afirmació, però no la fermesa. Si l’instint existeix, per què no ha d’existir la fe? Diu que la fe neix espontàniament i en la mateixa forma que els instints: la base de la fe, a desgrat d’una aparença lògica, és purament i senzillament biològica. La biologia, per a Francesc Pujols i per a la ciència i l’observació humanes, és una evidència, de manera que no cal especular res. Fins i tot per no creure, cal creure. La biologia diu, mostra i manifesta, amb fets i no teories, que “els homes, a certa edat i a cert grau de civilització, comencen a creure, sense que ningú els n’ensenyi”.
Faig tanta incidència en la qüestió de la fe pujolsiana perquè tot el seu pensament, tota la seva obra i tota la seva vida descansen en aquesta ‘realitat’. Sembla una paradoxa, però llegint Pujols un s’adona que la raó està de la seva part. Fent referència estricta a la religió i a la fe religiosa, arriba a afirmar que suprimir l’ensenyament religiós no seria, com molts creuen –vet aquí un altre cop, i en un altre sentit, la referència a la fe–, la mort de la fe, sinó la depuració de la fe. Per deixar patent la seva filosofia sobre el tema, acaba dient: “Si la primera aparició d’aquest instint humà, el més humà de tots, que és la fe, en lloc de començar com va començar en una època d’ignorància, hagués començat en una època de ciència com l’època moderna, en lloc d’haver-se lligat amb la superstició, s’hauria lligat amb l’observació i l’experiència, que són les dues armes de la ciència”.
Francesc Pujols és un escriptor i un pensador que escriu i pensa, recolzant-se en tot moment en l’instint i l’espontaneïtat, en la intuïció. Fins i tot per viure: des de la seva materialitat, es recolza en aquests elements immaterials. Francesc Pujols és un científic de lletres. El millor que puc fer és tornar-lo a citar: “L’home, a desgrat d’oir aquesta veu que parla en silenci dintre nostre, hi feia el sord, convençut que la veu de la ciència, clara i precisa, sabia el que deia; i esperant que arribés a fer callar la veu interior, que no volia callar, ni veient que no se l’escoltaven, va acabar vivint convençut que la fe en una altra vida estava destinada a desaparèixer”. Però la ciència, volent o sense voler, com diu ell, anava reduint la vida de l’home al tan dolorós com sortosament efímer pas per la Terra, sense explicar-ne la causa, ni l’efecte, ni les relacions amb el tot cognoscible. Pujols dixit!
No és just. No és just que un personatge com ell, un home de la seva gran envergadura intel·lectual i humana, no l’hàgim incorporat a la galeria del catalans universals més il·lustres. Aquesta absència no ens la podem permetre, perquè als Països Catalans, com a petita i singular contrada pròpia, cultural, territorial i política que som, des de Ramon Llull fins el present, no n’hauríem de menyscabar ni un. I si n’hi hagués un, no hauria de ser mai per mai Francesc Pujols.
Qui és Francesc Pujols? Per a mi, que l’admiro amb devoció pel que va dir i va fer, per la seva reivindicació de tot allò que és català –fins i tot va ‘descobrir’ la religió catalana, amagada entre els revolts de la Història–, pel seu humanisme manifest, és un pensador que escriu i un escriptor que pensa. És un far que més que il·luminar tot per allà on passa, ho enlluerna tot. És vital i poderós. És exuberant.
Cal conèixer-lo de prop. A més de poeta, dramaturg, novel·lista i assagista, es mou en el terreny de la crítica de l’art i és un notari de la societat on viu. Es mou amb elegància per tots els cercles socials i culturals de la seva època. És amic de tothom. Estimula els artistes del seu temps –Picasso, Gaudí, Dalí– i alhora és estimulat per ells. Segarra és un dels seus valedors més entusiastes. Francesc de Pujols, burlant-se de Miquel de Unamuno, va ser el primer català que va escriure en castellà per parodiar-lo en les veus d’aquells que el volien imposar per llei –com sempre ha fet Castella– a costa del català. Llegir la seva primerenca novel·la ‘Don Pascual o la Prostitución’, fa que encara ara ens hàgim de rebolcar de joia i rialles. I la va escriure fa més de cent anys, amb un estil desenfadat i alegre i juganer i poètic. Absolutament original.
No. No és just. No és just que no el tinguem situat a l’altar dels nostres genis més grans. Per a algú com jo, que sempre he volgut sentir-me il·limitadament lliure i còmode a l’hora de posar per escrit el que penso, ningú més indicat que Francesc Pujols per convertir-se en un dels meus guies i patrons. Estic segur que Francesc Pujols em va estimar amb bogeria.
N’hauré de continuar parlant.
