Francesc i família

Ara farà dos anys vaig expressar la meva admiració pel papa Francesc perquè mesos després de la seva entronització revolucionava la cúpula eclesial i amb ella la praxi de la doctrina catòlica. Reconec que tenia molt poques ganes d'escriure sobre un Summe Pontífex, però els fets que s'esdevenien els considerava de tanta importància que vaig considerar oportú remarcar-los i, des del meu agnosticisme, pensar que potser sí que havia arribat el moment que algú faria trontollar determinades praxis i creences fins a eradicar-les completament. Mostres i exemples n'ha anat donant.

En canvi, tinc els meus dubtes, creixents, pel que fa a les conclusions que se'n puguin derivar del sínode de la família que tot just ha començat aquest dilluns. Començar-lo per part del propi Francesc reivindicant que el que Déu ha unit no ho ha de separar l'home argumentant-ho com una "exhortació als creients a superar tota forma d'individualisme i de legalisme, que amaga un mesquí egoisme i la por d'acceptar el significat autèntic de la parella i de la sexualitat humana en el pla de Deu" no convida a pensar massa amb un sínode gaire revolucionari.

El concepte de família fa molts anys que ha evolucionat perquè la societat també ho ha fet, originant molts tipus de famílies, perquè no hi ha cap necessitat de mantenir un matrimoni si aquest ja no compleix la seva funció.

Certament, per als fidels, no és menyspreable alguna decisió que ja s'ha pres, com per exemple agilitzar els processos de divorci i fer-los més econòmics, com tampoc ho és el rebuig expressat pel propi Francesc a l'homofòbia, però és que encara queda tot tan lluny de la realitat social que no és d'estranyar que l'església catòlica tingui tantes dificultats per apropar-se als seus fidels que, davant de la distància física i moral, s'allunyen de les seves estructures jurídiques.