Publicitat
Publicitat

Franco

Ja no té aquella veu, canta un parell de tons més baix del que feia fa només un any, però hi ha una dignitat essencial en l’artista que envelleix i es dosifica

Dissabte passat vaig poder anar a veure un concert de l’enorme Franco Battiato. El recordo encara en blanc i negre, als anys vuitanta, en programes musicals de dissabte a la tarda de la tele espanyola, cantant aquell sublim 'Centro di gravità' que no vaig acabar d’entendre del tot fins molts anys més tard, perquè les seves lletres són un joc de referències i dobles sentits. Battiato és un camaleó, una esponja, un il·luminat (en el bon sentit). Les seves cançons toquen tots els pals, recullen totes les influències, les mescla en una síntesi personalíssima i inimitable, oscil·lant entre un misticisme humanista i la cultura pop occidental. Té la que crec (sincerament) que és la millor cançó d’amor de la història (La cura). Ha composat òperes, ha cantat davant del papa de Roma i al Youtube es pot veure un esborronador concert a Bagdad, l’any 92. Té 72 anys, es va trencar el fèmur l’any passat. Se’ns està fent gran: pràcticament no es va aixecar del puf cobert amb una catifa durant tota l’actuació. Ja no té aquella veu, canta un parell de tons més baix del que feia fa només un any. Però hi ha una dignitat essencial en l’artista que envelleix i es dosifica, que sap fins a on pot arribar i, al mateix temps, no renuncia a comunicar-se amb el seu públic. Algun dia hi haurà una última cançó, una última nota, i després ens submergirem en un oceà de silenci.

PUBLICITAT
PUBLICITAT