Fronteres

Si alguna cosa ens ensenya la història és que, quan els veïns —els de dalt, els de baix i els de més enllà— van començar a tenir entitat política, Andorra ja hi era. I feia estona

Aquest mes, la moda sobiranista catalana és la d’anar redactant constitucions. Feina feta no fa destorb, diu la dita, i qui sap si amb aquesta previsió algun dia ja tindran mitja feina enllestida. No ha de ser fàcil, no, perquè les constitucions són textos normatius molt reconsagrats, on cada paraula és important i és impossible que, per molt que t’hi esforcis, acabis convencent tothom. I és cert que les que s’han presentat fins ara han de ser considerades com el que són: esborranys, simples exercicis d’estil, pures simulacions, camp per aplicar-hi el mètode prova-error i fer-hi esmenes. I bé, la constitució que ha publicat l’equip dirigit pel jutge Santiago Vidal ha oblidat, en l’article 35, on s’enumeren les fronteres terrestres de la futura república catalana, la d’Andorra. Ja és tenir mala sort, perquè tampoc no n’hi ha tantes. D’entrada, hom no té clar si una constitució ha de parlar dels veïns, perquè no pots respondre per ells. I si Espanya, posem per cas, es divideix en regnes de taifes, com al segle X? I si un dia Sant Julià s’escindeix? Llavors s’haurien d’anar fent esmenes al text constitucional, que no deixarien de ser pedaços i quedarien fatal. Hi ha qui ha dit, per buscar alguna justificació, que a la constitució espanyola no hi surt Gibraltar. Toca’t els dallonses. Només faltaria. No anem pas bé, no. Si alguna cosa ens ensenya la història és que, quan els veïns —els de dalt, els de baix i els de més enllà— van començar a tenir entitat política, Andorra ja hi era. I feia estona.