El GPS de Toni Fernández

La sobreprotecció de les criatures arriba a límits cada vegada més increïbles, estratosfèrics i absurds

Dia d’esquí, com tants i tants, entrepans, plàtan i aigua a la motxilla, roba de recanvi i bon temps. Rialles, abraçades abans de pujar al bus, diversió... Tot és perfecte. Hi ha pares, però, que s’impacienten. Que han arribat? pregunten als infernals grups de Whatsapp. De seguida hi ha una resposta afirmativa: un dels progenitors ha incorporat un GPS a la motxilla de la seva criatura i, sap segon a segon, en quin lloc del mapamundi és el petit individu o la petita individua. 

Mentre em pregunto com s’ho farà durant els minuts que la petita personeta vagi al lavabo i no porti la motxilla, com patirà un atac d’angoixa, llegeixo la premsa i hi veig una cara familiar protagonitzant un anunci d’Andorra Telecom. Toni, músic i estudiant, anuncia un dels productes de la parapública, igual que pàgines més enllà ho fan Míriam, la cocreadora d’una empresa de cosmètics i Carme, guarda del refugi de Sorteny. 

Veig aparèixer Toni Fernández de tant en tant en diversos àmbits i cada cop aconsegueix sorprendre’m una mica més. Té una memòria increïble. És capaç d’entendre les inquietuds d’un grup d’estudiants de batxillerat durant una jornada d’orientació professional. Tot i que no els veu perquè és cec, intueix per on flaqueja cadascun i els dona consells directes, al gra, a l’essència, sense embuts d’educació emocional ni eufemismes ridículs. Els explica la seva experiència de superació a l’escola i ara en un dels millors centres d’estudis musicals a Barcelona, ciutat per on es mou tot sol. 

És capaç de tocar a l’escenari de l’Auditori Nacional amb els Pali, perquè és músic i transmet el que vol amb la guitarra o el baix. I ara és estrella de la publicitat. Tota una lliçó sobre els límits per a cadascú.

Fa uns anys, en una cerimònia dels Goya, Juan Manuel Montilla, un cantant de hip hop amb una discapacitat física que li afecta mig cos, recollia el premi al millor actor i dedicava el guardó als seus pares, sobretot “per haver-lo fet fort”. Encara recordo el seu discurs, en el que va subratllar com aquests pares ho havien aconseguit: posant-li sempre el Nesquick i la llet a dalt de tot perquè s’hagués d’esforçar molt. Vaig cap a l’armari a revisar les posicions dels pots...