Opinió 24/02/2016

Gazofilaci

Com era possible que, en més de cinquanta anys de vida, no hagués topat mai amb aquesta meravellosa paraula?

i
Albert Villaró
2 min

Quan comences a tenir ja una edat hi ha poques coses que et sorprenguin. Per això és tan excitant descobrir, de tant en tant, una paraula nova. Pot arribar a ser una epifania, una mena de revelació verbal, una supernova fugaç en l’univers lèxic.

Ahir vaig llegir un tuit del gran Enric Gomà, guionista i amant de les paraules. Deia així: “La vaga del metro no és re al costat del meu drama. Aquest vespre no se m’obre el Gazofilaci”. D’entrada em va agradar l’ús del 're', en comptes del més habitual 'res'. Però el que de debò em va intrigar va ser aquest 'Gazofilaci'. Un medicament? Un programa d’ordinador? No pas. En comptes de mirar directament al diccionari, que és el que s’hauria de fer en aquestos casos, vaig fer la consulta al Google. Si fa no fa, és el mateix.

Primera entrada, al Diccionari Invers de la Llengua Catalana: Gazofilaci: 'Lloc on es guardaven els tresors, les rendes i les almoines del temple de Jerusalem. / Col·lecció d’objectes de valor'. Espectacular. Després, remenant, vaig veure que també se’n deia (si més no en portuguès) d’aquestes capses-guardiola que hi ha a les esglésies per dipositar-hi les almoines, i també que molts diccionaris antics rebien el títol meravellós de Gazophylacium. I més encara: l’humil i entranyable 'gaspatxo' és una derivació de la cambra dels tresors del temple de Jerusalem.

Com era possible que, en més de cinquanta anys de vida, no hagués topat mai amb aquesta meravellosa paraula? O, pitjor encara, potser sí que l’havia conegut abans i l’havia oblidat del tot. No sé què és pitjor. Ara friso per fer-la servir com Déu mana. Estiguin atents.

stats