Un dels millors amics personals que he tingut a la vida és en Guillem Colom Cabot. Ell i jo érem del mateix poble i de la mateixa edat. Encara que no anàrem mai plegats a escola, a tots dos ens unia l’amor per la Literatura. Des de molt joves ens afeccionàrem a llegir i a comentar les nostres lectures. Ens passàvem poesies i novel·les. Érem pobres, i no ens podíem permetre el luxe de comprar-les. Què fèiem, aleshores? Les escrivíem nosaltres mateixos. Comportava menys despeses escriure les nostres històries que adquirir a una llibreria les que escrivien els altres.
Ho dic perquè ho havia de dir. Per en Guillem i per mi. Com a homenatge a la nostra amistat lletraferida i a la nostra personalitat heteròclita. En Guillem ja fa anys que va morir. Ho va fer relativament jove, després d’haver tastat la vida des de diferents flancs i indrets. Les nostres afeccions compartides eren moltes, però desitjàvem tenir destins artístics diferents. En Guillem volia ser torero. Jo volia ser futbolista. I fins al final de la nostra adolescència, gairebé ho aconseguírem. Jo vaig jugar federat alguns partits importants de les lligues infantils i juvenils. I ell va debutar, vestit de grana i or, acompanyat de les notes alegres d’un pasdoble, en una plaça de toros davant un vedell magre i nerviós.
M’estic estenent massa amb el meu relat nostàlgic? No. No, perquè de seguida es va acabar el futbol per a mi, i s’acabaren els toros per a en Guillem. Tots dos ens convertírem en amants de la literatura. El dia 6 d’agost de 1961, en Guillem em va regalar un llibre que ell acabava de llegir. Es titulava 'Un invierno en Mallorca'. La seva autora, George Sand, gairebé mallorquina honorífica, era coneguda per tothom i llegida per ningú. George Sand era a Mallorca, i encara ara ho és, més coneguda per la seva figura desvergonyida i audaç que per la seva obra literària.
Malgrat tot, des d’aquell primer moment en què jo vaig tenir notícia d’ella a través de la seva exquisida novel·la mallorquina, la vaig sentir a prop meu. 'Un invierno en Mallorca', que no es traduiria al català fins al 1992, cent cinquanta anys després de ser escrita i publicada a França, és, pel meu gust, una narració extraordinària. El seu estil no és el que a mi em fascina, lluny de la prosa poètica que tant respecto i honoro, però el relat i el seu ritme i el seu misteri i la seva màgia, així com l’escenografia encantadora que l’acompanya, fan d''Un hivern a Mallorca' un gran tresor que enriqueix considerablement el nostre patrimoni cultural insular. És així com jo la valoro, sempre des d’aquesta visió subjectiva, tant artística com social i política. Perquè aquesta novel·la té la virtut de la versemblança i de la credibilitat. És una narració històrica viscuda des de dins, des de les entranyes de la seva autora, sigui o no jutjada pels seus lectors en un sentit abstracte o precís. Mai no deixa de tenir el bon sabor de l’autenticitat.
George Sand i el seu hivern mallorquí formen ja un valor indiscutible en el si de la nostra illa. La companyia de Frédéric Chopin, el genial compositor de temes àtics i polits exemplars, no deixa de ser d’un valor secundari en l’aspecte social i polític que configura l’estada d’aquesta singular escriptora a Mallorca. La força, la passió, la ventada física i moral és la d’ella. És ella la que genera entre la població de Valldemossa controvèrsies i escaramusses. Frédéric és, simplement, un pàl·lid reflex de George, una teranyina finíssima penjada del sòtil de la cel·la on han instal·lat un vell piano estantís de segona mà.
Tot i això, tot i els judicis en contra que la portentosa escriptora rebia de part d’aquells pagesos valldemossins de l’època, tot i els blasmes i desaprovacions que sorgien de les boques d’aquells veïns i veïnes envers la seva extravagant conducta, el relat popular s’ha d’observar amb un cert desempallegament temporal i una certa distància emotiva. I molt més encara, si ho estem veient des del nostre aguait de principis del segle XXI. Caldria limitar-nos a valorar només el preu literari d’aquesta obra. Llegint i escoltant les diferents versions superficials que s’han fet de l’estada de George Sand a Mallorca, no puc deixar de pensar que va ser ella, més que ningú, la que va contribuir a edificar aquesta imatge seva tan polèmica i controvertida, tan desmesurada i emfàtica, tan enlluernadora, tan agressiva i alhora tan pertorbadora. Al fons del fons, no es tractava de res més, com fan la gran majoria d’escriptors, que de convertir-se a ella mateixa en una inquietant obra literària, la qual cosa jo, pel que em correspon com a lector, aprovo i aplaudeixo.
Ben mirat, aquella singular parella de visitants no vingué a fer estrictament turisme. Vingueren perquè l’il·lustre músic malalt recobrés la salut. Sort que l’acompanyava una dona d’empenta que tenia la curiositat dels grans observadors. El paisatge físic i humà que George Sand va trobar-se davant els ulls, l’encisà de debò en tots els sentits, i això és el que va reflectir al seu i nostre llibre estimat. Ho vull subratllar un cop més, perquè si Chopin hagués visitat Mallorca acompanyat d’una dona sense la tafaneria congènita de George Sand, la seva estada entre nosaltres hauria passat molt probablement del tot desapercebuda.
Ens cal agrair-li, doncs, a l’escriptora francesa, malgrat tots els malgrats, que ens fes un regal tan valuós i estimable com el seu 'Un hivern a Mallorca'.
