OPINIÓ

Glòria

El temporal Glòria ens ha posat en avís. Sabem que aquests episodis seran més extrems i freqüents en el futur. No és l'apocalipsi, però sí un canvi de les regles de joc provocat per nosaltres mateixos, que ens hem fet trampa, sostinguts sobre un model que ha induït un desequilibri ecològic antropogènic sense precedents.

El canvi climàtic ja és aquí. La crisi climàtica comença a fer-se palesa arreu. L’emergència (climàtica), però, malgrat haver-se declarat institucionalment, no s’ha assumit. Tenim tota la informació, tenim les prediccions fetes pels acadèmics i científics d’arreu del món. Tenim les advertències del que pot implicar continuar fent com si no passàs res i continuar pensant que del canvi climàtic només n’hem de parlar quan plantejam objectius de sostenibilitat 2030, o estam en fòrums de medi ambient i sostenibilitat, o quan ens volem presentar com a destinació turística sostenible per atreure més turistes (conscienciats), o ens volem fer els 'ecolos' o els 'progres' perquè queda bé.

De canvi climàtic, encara no se’n parla quan parlam de model econòmic, de model turístic, de les inversions en infraestructures, de 'creixement' econòmic, de pobresa, d’exclusió, de condicions de treball, de desigualtat social, d’atur... I quan parlam de canvi climàtic, no parlam d’un problema ambiental, abordam la crisi estructural d’un model que s’ha sostingut sense entendre que vivim en un planeta i territori finits, del qual depenem per a la nostra supervivència i que hem sobreexplotat fins a l’extenuació, rompent les regles del joc que durant centenars d’anys han possibilitat la vida.

Concretament, i en el cas de les Illes, assumir l’emergència climàtica hauria de ser entendre que les Illes no podran continuar generant PIB (que no riquesa, o si més no només per a alguns) reforçant el turisme com a sector econòmic clau. Fins quan -atenent el pic del petroli, els incidents climàtics en les nostres latituds, la incidència del sector de l’aviació en el desastre climàtic, etc.- podrem continuar vivint en aquestes illes important béns materials i turistes? Fins quan aquesta lògica, il·lògica i irracional, es podrà continuar mantenint? Fins quan ens taparem els ulls davant de les glòries i les inundacions, les onades de calor i les ventades, i continuarem invertint doblers públics a construir més carreteres, ampliar aeroports, fer passejos marítims i continuar explotant turísticament la costa posant ciment sobre els dominis naturals de la mar? Fins quan ens taparem els ulls a les interferències absurdes i gravíssimes que feim en els cicles naturals de la vida?

Aquesta setmana Glòria va encetar el debat. El Col·legi de Geòlegs apunta la necessitat de desconstruir el litoral de l’estat espanyol i algun alcalde responsable comença a posar en qüestió la pertinença i (ir)responsabilitat d’invertir doblers públics a recuperar infraestructures i continuar construint a primera línia de la mar el que el temporal ha arrabassat i arrabassarà de manera cíclica en les properes dècades. Per què no actuam de manera intel·ligent i responsable i començam a planificar una retirada d’aquest tipus d’infraestructures, negocis i habitatges situats a primera línia de la mar? Per què no començam a pensar que qualsevol inversió en el sentit de voler tornar a ocupar el que no és nostre, per lucre i caparrudesa, és un malbaratament de doblers públics?

Per què no començam a avançar-nos a la insostenibilitat d’un model que considera el món com un tot global i genera regions que produeixen en intensiu per exportar a quilòmetres infinits de distància d’acord amb les regles suïcides dels mecanismes neoliberals dels 'mercats'? Per què no començam a pensar, aquí, a les nostres Illes, com podem transcendir un model que viu d’importar béns materials essencials –ja vàreu veure el desproveïment de productes frescos als supermercats pel Glòria- i turistes, consumint quantitats ingents d’energia i provocant quantitats ingents de gasos d’efecte hivernacle? Per què no començam a pensar que de turistes no en viurem –perquè, fins aquí i pel que jo sé, els turistes no es mengen– i començam a abordar, des de l’assumpció real d’emergència, un pla per a recuperar la sobirania en la producció dels béns materials que sostenen la vida aquí, recuperant oficis i indústries propis i en relació amb el nostre mosaic de diversitat territorial, que és, encara avui, d’una riquesa indiscutible i generadora d’infinites possibilitats? Per què no apostam per la resiliència i la justícia social i deixam de banda una economia que basa el seu creixement en la sobreexplotació, l’expulsió, l’opressió i en l’acumulació per despossessió (com ho anomena David Harvey) i començam a posar les bases d’una economia resilient en un marc global incert, que garanteixi els drets humans i del planeta a ser protegit i preservat, aquí a ca nostra, des d’allò local? Fins a quin punt hem d’esperar per a començar a reaccionar assumint vertaderament l’emergència que afrontam? Glòria ens ha advertit. La transició cap a una altra manera d’entendre la nostra relació amb la terra i la vida ja és, de per si, inevitable. De nosaltres depèn que aquesta transició sigui justa, amable i generi vida en comptes de mort i violència. Cal, però, que ens hi posem ara mateix, perquè estam en estat d’emergència.