Polític, activista i comunicadorCort ens regalava, fa un parell de setmanes, una d’aquelles situacions que conviden que tiris i troians ventin urbi et orbe la seva indignació i el seu malestar. M’he fet un fart de llegir a Twitter, l’àgora dels nostres dies, tot de declaracions amb més o menys fortuna de gent fent befa, fent-se’n creus o directament maleint l’Ajuntament de Palma per la iniciativa. Al cap i a la fi, Twitter no deixa de ser també aquella sala d’assaig gratuïta per a drama queens i còmics aficionats.
I és que l’incident era d’aquests fàcils, posat en safata, d’aquests amb els quals tothom s’atreveix. Una d’aquelles ocasions que en el món del futbol anomenarien cortita y al pie (així, en castellà, perquè sona més futbolero): Una campanya per combatre el racisme del llenguatge, subvencionada per la Regidoria de Justícia Social, Feminisme i LGTBI de la podemita Sonia Vives i impulsada per l’entitat Grup Esspiral.
Vagi per endavant que valor molt positivament que una entitat social posi l’accent a lluitar contra el racisme present en el llenguatge. I trob fonamental que una institució, en aquest cas l’Ajuntament de Palma, consideri necessari donar suport a una iniciativa com aquesta. Dit això, però, l’execució de la campanya va ser certament un nyap. L’artefacte transitava entre la ingenuïtat, l’excés de correcció i el reforç involuntari d’allò que pretenia combatre. Res de nou, d’altra banda! La clàssica perspectiva a la qual ens té acostumats el discurs liberal dels blancs benintencionats. Com deia mon pare, “a veces nos bastaría con que no intentasen ayudar”.
Ara bé, curiosament la gran virtut d’aquesta campanya fallida, amb tota la seva imperfecció, ha estat precisament allò que ha aconseguit arran del gruix de reaccions que va desfermar: d’una banda revelar, bategant sota les crítiques i els acudits suposadament irònics, bona part de la mentalitat i les actituds associades al racisme profundament arrelades en el nostre pensament occidental i de les quals ni tan sols som conscients. I de l’altra, oferir l’oportunitat de tractar la qüestió a l’espai públic, un espai on poques vegades aquestes qüestions arriben i, si ho fan, poques vegades superen la dimensió d’allò anecdòtic.
Per a nosaltres, les persones racialitzades, el racisme no és just una qüestió sentimental o individual, no és just una qüestió d’afrontar prejudicis singulars, com ara l’acudit del negre del WhatsApp. No és simplement un enfocament des d’una perspectiva moral. Quan nosaltres parlam de racisme parlam d’una estructura. Parlam d’un sistema. Parlam d’una construcció ideològica. En definitiva, parlam d’una relació de poder. No existeix racisme si no està intervingut per una estructura de poder.
I és que es tracta precisament d’això, de desconstruir i descodificar una estructura codificada al llarg de segles. Es tracta de fer visible el tel ideològic que embolcalla tota la nostra visió del món, d’allò que representa la nostra idea de ‘normalitat’. Del lloc des d’on arranca la nostra mirada, d’allò que fa de base de les nostres idees fins i tot abans de tenir-les. De triar entre la píndola vermella o la píndola blava de 'Matrix'.
Perquè no en tingueu cap dubte: vivim en un sistema que té un substrat racista, de la mateixa manera que hem après que el té masclista i classista. I aquesta tríada, gènere, classe i raça, hauria de ser considerada de manera conjunta. L’activista feminista nord-americana Selma James ja afirmava l’any 1973: “Si separam sexe, raça i classe, virtualment tot el que ens queda són les polítiques truncades, provincianes i sectàries de l'esquerra metropolitana masculina i blanca”. Malauradament, aquestes paraules encara són vigents a l’Espanya i a la Mallorca de l’any 2019.
No podem continuar, des del pensament oficial de les formacions i les entitats d'esquerres, còmodament instal·lats a la zona de confort de la nostra superioritat moral, omplint els nostres discursos de termes com diversitat, pluralitat, solidaritat, antiracisme o societat oberta si no estam realment disposats a qüestionar el nostre paternalisme, identificar i desconstruir els nostres privilegis, i apostar per un nou model de relacions.
Ja ho diu bé el germà Yeison F. García, activista antiracista i un dels noms del punyent i prolífic nou activisme afro a Espanya: “Ser d’esquerres no et converteix automàticament en antiracista”. Ni t’eximeix de reproduir i perpetuar patrons racistes, afegiria jo. De fet, ni tan sols és el mateix ‘no ser racista’ que ser ‘antiracista’. Ja no basta amb la reproducció de denúncies i la promoció d’enunciats més o menys estètics. Ja no basta combatre discriminacions o prejudicis particulars o individualitzats, cal anar més enllà. Si l’esquerra “blanca, metropolitana i masculina” té realment vocació transformadora, haurà de transitar cap a la incomoditat d’acceptar la pèrdua dels seus privilegis i del monopoli de la paraula. I als col·lectius racialitzats ens correspondrà apoderar-nos i articular un discurs i una proposta política a favor d’un nou model social, perquè tant si es vol com si no es vol, i encara que els pesi a alguns, Mallorca, Espanya i Europa han deixat de ser blanques, heterosexuals i cristianes.
