HARITZ

Aquell dilluns, només deu minuts abans, vaig parlar amb el director d’aquest diari sobre aquest article d’opinió. Feia temps que volia tornar a escriure, ens vam creuar missatges i missatges de veu, tenim amistat dels dies de ràdio. Ja tenia tema, un mossec i al lio. Estant a la cuina em va trucar el meu germà.

- No sé si dir-t’ho. M’ha trucat el Carlos, s’ha estavellat un helicòpter i és possible que sigui l’Haritz.

Haritz significa roure. I, com el roure, era la fortalessa. L’arbre de Thor, l’arbre-tempesta i la projecció de la llibertat pel poble basc, d’on era originari. Haritz Galarraga Gortázar, un donostiarra que havia triat La Seu com a residència des de molt jove i on deu dies abans parlàvem de que planejava fer-se, per fi, una casa. Tengo mirado un terreno, ¿me acompañas?

Ja no el vaig acompanyar mai perquè aquell matí em recollia ma germana a la Seu i marxavem tres dies.

- A la vuelta.

- A la vuelta.

Tot a la vuelta. A la vuelta, ell i el Jordi Figueras Roma van morir en un accident d’helicòpter. A la vuelta vaig fer una maleta ràpida i estúpida i, de nou, ma germana em passava a buscar. Aquest cop per anar a Donosti a esperar-lo. A sentir-lo a prop i estar a prop de la família. A acompanyar-lo a la ciutat que ens havia donat dies memorables. A abraçar fort els amics que ens van presentar ara feia 20 anys, quan vivia a Andorra i treballava per Heliand.

Dotze dies abans en Manex havia vingut a remar a la Seu i vam aprofitar per celebrar els tres l’aniversari d’aquella coneixença. L’Haritz va arribar emprenyat perquè feia estona que l'esperàvem i no el vam deixar anar a córrer. Feia, mínim, una hora d’esport al dia -Método Yon- i no perdonava. Com va dir el seu entrenador Txeroki a la cerimònia del Palau de Miramar, era tan absolutament intens que si li deies que els plàtans eren bons se'n menjava un quilo d’una tacada. I en aquell parlament preciós davant d'un bonic grup d’amistats de sempre i de família, es va repassar la seva infantesa i la seva etapa com a piragüista. Molt se’n pot parlar com a pilot, estem d’acord, era el millor, però també era d’aigua i era tendre i era, efectivament, el cabró més intens que podies trobar a la Terra. I el millor amic. I una parella que havia de ser sempre intensa i lliure. Com l’arbre del seu nom, un esperit huracanat que no era de ningú, que tenia pressa per fer-ho tot i que estimava amb una força fora del comú a les persones del seu cercle.

Ens deixa tristos, ens deixa units, mancats per sempre pel seu riure fort i pel crit de llibertat del seu cor indomable que ara navega amb el vent. 

Igual que el comiat a l’aeroport de la Seu va reunir tota la gent que l’estimava a aquesta banda de l’eix de la seva vida, les escales de Miramar a Donosti van aplegar el millor de les ‘velles glòries’ de les aigües braves basques, explicant anècdotes divertides a veu trencada. A casa, el meu germà, company d’aventures que el va recuperar de l’hospital després de caure al mar en un accident i que va tenir la mala sort d’agafar un clotet amb el cotxe “¡Pero me cagoendios, no me deja en silla de ruedas caer al mar en helicóptero, me vas a dejar tú conduciendo!” ho explica somrient i calla de cop. Si el vas conèixer ho has llegit amb la seva veu i estas somrient també. Perquè era així, t’estimava `a lo bèstia´.

Ens deixes lliçons de vida a totes les persones que vam tenir la sort de tenir-te a prop perquè mai, n'estic segura, coneixerem ningú tan apassionat, tan compromès amb tot allò que el feia gaudir ni tan poderosament tendre sota l’huracà que el menava en vida. I era precís celebrar-te.

Goian bego, amigo mío.