Ha de dimitir Jordi Cinca?

És evident que en tot l'afer hi falta perspectiva històrica i molta informació. I probablement si Cinca prengués aquesta decisió podria ser l'únic que pagués els plats trencats

No negaré els meus dubtes a l'hora d'afrontar la resposta, però a l'hora de buscar-la i posar els platerets a la balança em vénen al cap algunes de les qualitats que sempre he posat en valor de l'actual ministre de Finances: la sang freda, el sentit comú i l'intent de racionalitzar-ho tot en positiu. Li hem sentit dir moltes vegades que cal preservar la bona imatge d'Andorra; fins i tot li havia llegit, ja fa uns anys, alguna carta al director en algun mitjà de fora posant en valor tot allò de positiu que té el país per davant del que és negatiu. Positivitzar sempre i en tot moment i apartar allò que pot ser perjudicial, o en tot cas minimitzar-ho. Una actitud d'elogi, sempre i quan no serveixi per tapar vergonyes de ningú.

Estic convençut també que molts companys de professió coincidiran a valorar Cinca com un dels millors portaveus que ha tingut el Govern, per la seva claredat explicant-se, per no defugir cap tema i per no embolicar-se amb respostes sense sentit si no les té. És evident que mai t'ho diu tot -els polítics mai t'ho diuen tot-, que sovint és repetitiu i també que en d'altres ocasions saps que no t'està dient la veritat; però en el balanç global, de llarg supera tots els portaveus que ha tingut mai el Govern d'Andorra.

I per què exposo tot això? Doncs per intentar respondre la pregunta del titular de l'article; perquè en el moment de prendre una decisió com aquesta s'ha de saber valorar què va primer, i si defenses millor el nom del país dimitint o mantenint-te en el càrrec perquè consideres que no hi ha res a amagar i que estàs fent una bona feina com a ministre -jo no hi afegeixo la qualificació que va fer el cap de Govern de ministre excel·lent, però sí que reconec que és un ministre valent sobretot a l'hora d'afrontar les reformes econòmiques i financeres-.

Personalment, però, veient les qualitats de la persona, no em deixa de sorprendre enormement que davant del perjudici a la imatge del país i a la del govern al qual pertany, vist el ressò internacional per l'aparició del seu nom en els anomenats papers de Panamà, em sorprèn deia que per responsabilitat voluntàriament no hagi presentat la dimissió i immediatament després hagi formalitzat les denúncies escaients per defensar-se, si ho considera oportú. Almenys, si ho ha fet i no li han acceptat no ha transcendit públicament.

És evident que en tot l'afer hi falta perspectiva històrica i molta informació. I probablement si Cinca prengués aquesta decisió podria ser l'únic que pagués els plats trencats. Un cap de turc, en diuen. Però aquesta és una de les servituds de la persona pública, de la persona que gestiona la cosa pública.