Habitatge: SOS?

Terreny públic a disposició, concerts amb promotors privats, permutes i tantes solucions com la imaginació i el respecte per l’ordenament jurídic permetin, però de solucions n’hi ha i de nosaltres depèn impulsar-les

PERE AUGÉ
PERE AUGÉ

A hores d'ara ja ningú dubta que la qüestió de l'habitatge ha esdevingut una preocupació creixent entre una gran part de la població del país. Institucions, autoritats i associacions han reaccionat obrint un debat centrat en les possibles solucions al problema que es troba en fase d’estudi i que, com molts cops sol passar, no generarà ni consens ni solucions efectives a curt termini, si no l’afrontem seriosament.

No em repetiré en allò que ja vaig opinar fa unes setmanes, però sí que m’agradaria reprendre el fil de la proposta de solució que allí apuntava.

Donant per fet que la Comissió Nacional de l’Habitatge s’activa de forma efectiva i pràctica en l’estudi, anàlisi, identificació i execució de solucions, anem a apuntar algunes idees que potser poden ser útils a la causa.

Primerament, cal identificar les necessitats reals d’habitatge avui. Per una banda, el preu de l'habitatge de lloguer està pujant, especialment a les parròquies centrals. Lògic, hi ha més demanda, essencialment de nous residents, i el nou client potencial accepta pagar una renda més elevada. Això provoca una correcció objectiva del mercat immobiliari. Si aquest fenomen el combines amb el venciment de determinats contractes de lloguer provinents d’una època de crisi que va fer baixar els preus considerablement i el fet que els propietaris proposin un increment d’acord amb la correcció de preus del nou mercat immobiliari, ja tenim el problema identificat, tot i que no és sempre el mateix. Hi ha habitatges que pel seu estat de conservació, ubicació i prestacions pot tenir sentit la correcció a l’alça, i hi ha casos on no es donen aquestes circumstàncies i simplement s’abusa posant-hi barra, dit col·loquialment, és clar.

Per altra banda, tenim els treballadors temporers que, durant uns anys, quan realment la crisi havia deixat lliures molts habitatges a les parròquies altes i quan encara no s’havien descobert de forma general les virtuts de l’allotjament turístic en forma de rendibilitat, no els era pas difícil trobar on habitar en condicions el temps que passaven al país, i en canvi ara, amb el mercat tensat, els resulta molt més difícil trobar on viure.

Problemàtica actual identificada. Però i el tema habitatge en clau de futur? L’accés al primer habitatge dels nostres joves, els que el nostre país necessita que es quedin i no marxin a buscar oportunitats lluny de casa; i la nostra gent gran a la que volem millorar les condicions de la resta de vida que els regali la providència, després d’anys d’abnegada entrega a la societat; i les residències per a estudiants forans que tímidament comencen a arribar al país atrets pel soroll que generem, soroll que pot ser més intens quan s’activin algunes iniciatives formatives pensades per atreure’ls de forma més massiva.

Doncs sí, amics lectors, això clama a crits una “política d’habitatge” impulsada evidentment per un nou i flamant ministeri d’Habitatge i Afers Socials que, ben segur, apareixerà, o almenys hauria d’aparèixer en els programes electorals de tots els partits polítics en els comicis de la propera primavera. Segurament, serà aquest nou ministeri, el que prendrà el comandament de la Comissió Nacional d’Habitatge i li tocarà afrontar, amb la col·laboració de totes les parts implicades, l’impuls d’una política d’habitatge en sintonia amb la que ja s’aplica a la resta de països que ens envolten. De fet, resulta grotesc que els darrers anys, preveient els canvis que s’estaven impulsant al país, no s’hagi ni previst afrontat el problema i que ara, com ja és massa habitual, haguem de reaccionar amb una urgència que era clarament evitable.

La solució a tots els problemes de present i de futur relatius a l'habitatge requereix estratègia i planificació a curt i a llarg termini. A Catalunya, per exemple, el problema s’ha afrontat amb la creació de les Àrees Residencials Estratègiques (ARE). L’experiència d’altres zones d’Europa és molt variada però queda clar que també a Andorra cal impulsar una política d’habitatge d’acord amb les necessitats específiques del país. Si cal doncs que cada parròquia destini terreny públic per crear cadascuna el seu propi ARE, fem-ho!

No dèiem d’esdevenir un smart country de l'habitatge? Doncs aprofitem la necessitat per fer-ne virtut, i impulsem aquestes ARE on puguem donar solució a tots els problemes identificats: recol·locació de ciutadans per les correccions a l'alça del mercat immobiliari, creació d’ubicacions per a treballadors temporers, creació de nuclis de convivència per a joves i gent gran i de residències per a estudiants, i és clar, dotem-ho de tots els serveis que uns i altres poden precisar. A més, fem-ho en un temps rècord! És urgent? Doncs construïm-ho amb urgència. Hi ha formes de fer-ho, la més evident, la construcció d’immobles amb el sistema tècnic del prefabricat, el qual té un doble avantatge: la rapidesa, podent-se acabar habitatges en la meitat de temps que pels mètodes de construcció tradicionals, i el preu, que mantenint una qualitat mitja/alta pot ser un 30% o un 40% més econòmic, cosa que pot permetre sens dubte poder oferir a l'usuari final unes condicions d’accés molt més raonables.

Terreny públic a disposició, concerts amb promotors privats, permutes i tantes solucions com la imaginació i el respecte per l’ordenament jurídic permetin, però de solucions n’hi ha i de nosaltres depèn impulsar-les.

I que consti que no he parlat en cap moment d’habitatge “social”, perquè el problema, la inquietud, la necessitat, és indubtablement social, però les solucions, en un petit país com el nostre, ens han de permetre crear ARE que siguin l’enveja del món i un dels principals estàndards de la nova Andorra i dels seus ciutadans. Com deia en l’ article anterior: “Cal superar la concepció de l’habitatge social com a bàsic, barat i marginal, per elevar-lo a la categoria d’habitatge digne, integrador, sostenible, innovador, potenciador de la convivència social i tecnològicament a l’avantguarda de les experiències més diferencials.”