Era evident que la batalla estava perduda abans de començar. Qualsevol espectador se n’hauria adonat, si s’hagués fixat en la seva manera de mirar-la el primer cop que la va veure: la pupil·la de l’ull dret no es va dilatar com a reacció a aquella presència immensa i lluminosa, vibrant com una nota de color enmig de la foscor en què ell estava immers perquè així ho havia decidit. La pupil·la de l’ull esquerre també va romandre contreta, tan impassible com la seva companya malgrat que ella solia ser menys conservadora i més propensa a la transgressió.
Un moment. Era música, allò que ell sentia? No, impossible. De la mateixa manera que aquell espasme a l’estómac no tenia res a veure amb la cançó que acabava d’escoltar i que li activava unes sensacions mai oblidades del tot. Res, no havia estat res: al capdavall, els ulls no havien reflectit cap espurna d’emoció i la fiblada al cor havia estat massa lleu, massa efímera, massa menor en comparar-la amb la reacció que ell havia experimentat aquella altra vegada, la primera vegada, en descobrir-la a ‘ella’.
Qui podria competir-hi mai, amb allò? I qui era l’imbècil que havia decretat que les comparacions eren odioses, si la majoria de satisfaccions i decepcions que ell sentia en el seu dia a dia naixien, precisament, de la comparació amb equivalents més o menys estimulants? Algú li havia dit que el que feia no tenia sentit. Què faig, havia volgut saber ell, i per això ho havia demanat. El que fas, havia respost l’interlocutor, és impedir que cap altra arribi a tu com ho va fer ‘ella’. Però quina culpa en tinc, jo, que ‘ella’ fos la millor, havia replicat ell, cada cop més enutjat davant d’aquells arguments tan absurds i simplistes. I la resposta havia arribat amb una contundència que l’hauria ferit si no fos perquè ell no donava cap validesa a aquella resposta: potser no era la millor, amic meu; potser ‘ella’ només era la primera.
Que ridícul, tot plegat. Com si ell no fos capaç de ser objectiu. Com si la nostàlgia pogués alterar les seves percepcions, com si ell fos d’aquesta mena de gent que defensava l’estúpida idea que qualsevol època passada fou millor. Era del tot irrellevant, el fet que ‘ella’ formàs part d’una època passada. No tenia cap importància, el fet que ell l’hagués conegut en un context de perfecta confluència de felicitat, predisposició a la màgia, il·lusió i absència de precedents. Afirmar això implicaria assumir que, a partir d’aquell moment, s’havia activat en ell un molest escepticisme cada cop que algú volia provar de recrear les emocions d’aquell primer enamorament, i que això el condemnava eternament a una successió de desamors a primera vista.
Així doncs, a vegades li sabria greu que la novetat s’assemblés massa a l’original, perquè qualsevol s’irritaria davant una falta d’originalitat tan ostensible, fregant el calc. D’altres lamentaria la gran distància entre una i altra: al cap i a la fi, si ‘ella’ l’havia apassionat aquell primer cop, no tenia sentit pensar que una alternativa massa diferent podria atreure’l. I al final, a més, quin sentit tenia, aspirar a tornar a sentir la màgia? Per què algú hauria d’intentar emocionar-lo una altra vegada? És que potser no li havia passat un cop?
En tot cas, allò segur era que ell ja s’encarregaria de deixar clar a tot el món que aquella còpia insuficient i insubstancial d’‘ella’ no havia estat el que ell esperava, si bé en realitat ell no esperava res perquè tanmatex ja s’esperava que aquella altra ella no fos el que ell havia esperat. No és que ‘ella’ –l’única, la primera– li hagués generat unes expectatives massa elevades de cara a noves opcions, no. De fet, ell estava convençut que no era cert, gens cert, que les expectatives li jugassin en contra, perquè ell, d’expectatives, no en tenia, així que l’únic que passava era que ella –la segona, la prescindible– no les havia satisfet. No estava prou clar, tot plegat? No era ben fàcil d’entendre?
Recordava com havia sortit del cinema en aquell primer encontre amb el seu primer amor. Ara evocava la cara de felicitat, el somriure d’orella a orella, els dits petits que feien olor de crispetes dolces, la mà petita agafada a una mà més gran que havia pagat l’entrada. Vint-i-cinc anys després, l’optimista ‘Hakuna matata’ cantat per un Timón i un Pumba animats encara ressonava dins el seu cap, tan immensament superior a aquell altre ‘Hakuna matata’ quasi depriment, sense vida, sense ànima, bah, que acabava de veure. Va agafar el mòbil amb les mans grans que no feien olor de crispetes i, sense somriure, va entrar a Twitter: calia expressar al món, sense dir-ho directament, que feia una mica més de vint-i-cinc anys que havia perdut la capacitat de gaudir.
