Sovint he de deixar de llegir perquè m’ho passo massa bé. He d’abandonar la lectura perquè les emocions són massa intenses. És un gaudi que et bloqueja, una exaltació que t’obliga a fer un recés. El plaer cansa. La felicitat esgota. Arriba un moment en què arribem al límit i ens veiem obligats a tornar enrere: la joia de la lectura diu basta. Si no paréssim, posaríem en perill la nostra salut mental, que és l’única que ens defineix com a 'homo sapiens'.
Dic tot això perquè, després de tornar a llegir les opinions d’aquell excepcional pallasso, borratxo en molts moments o a punt d’estar-hi, m’ha tornat a irrompre aquella necessitat imperiosa de deixar-ho anar: per excés de delectació i de pler intel·lectual. Em cal dir de seguida, no fos cosa que no tingués espai suficient per dir-ho després i deixés aquest comentari incomplet, que el capítol 12 d’aquesta novel·la, única i anormal, conforma un dels súmmums de la literatura europea del segle XX. És cert, però, que la lectura d’aquestes poques pàgines glorioses ens condiciona la lectura de tota la narració.
Aquesta història, insòlita i meravellosament ben escrita, es titula 'Opinions d’un pallasso' i el seu autor és el merescudíssim premi Nobel alemany Heinrich Böll. Va escriure moltes més històries, novel·les i narracions, però la que li va donar fama i celebritat universal va ser aquesta.
Jo la vaig llegir a finals de l’any 1983. Com tantes altres coses que he anat anotant al llarg de la vida, també vaig fer aquesta anotació en el moment oportú, i ara me n’alegro singularment. Qui me'n va parlar primer va ser el millor amic que tinc i he tingut mai: en Joan Pastor Jaume, un home que no té res seu i el poc que té ho regala de seguida, per tal d’alegrar els altres i d’enriquir-se a ell mateix, espiritualment i festivament i gastronòmicament, entre molts altres 'ments' que a la gent 'normal' del carrer li podrien semblar peregrins i estrambòtics. I això que en Joan Pastor, el més ingenu i pueril dels homes, no era ni és ni ha estat mai un lector prolífic, ni molt menys un lector empedreït ni un home de lletres impulsiu ni compulsiu. Ell és de matemàtiques i jocs de taula i cervell. Encara que no m’estranya que aquelles 'Opinions d’un pallasso' el transportessin al seu món més lúdic i introspectiu. Crec que va ser Jorge Luis Borges qui digué que tota Gran Literatura és literatura d’humor. Vet aquí, de la mà de Heinrich Böll, una de les millors proves. L’obra de Böll és, en la seva globalitat, una obra d’humor que forma part de la Gran Literatura. I, a més, 'Opinions d’un pallasso' és la millor història catòlica d’humor.
El catolicisme, precís i crític, de Böll, portat a la ficció literària, és segurament la millor manera de mostrar el seu tarannà religiós davant el món i davant ell mateix. Hi ha una sàvia ironia en tots els fets d’aquesta extraordinària història d’amor. L’escena del noi a qui se li omple d’aigua la cartera plena de llibres en sortir d’escola és un dels millors espectacles literaris que he llegit en la meva llarga vida de lector. No és el fet físic i psicològic en si, sinó les reflexions que Hans, el pallasso, el protagonista de la novel·la, fa a conseqüència d’aquesta escena. Però encara és més emotiu i commovedor el diàleg que s’esdevé entre Hans i Marie, la seva dona, per causa d’aquell incident que molts considerarien quotidià i intranscendent. No és així en el cas de Böll. Ell el capgira damunt davall i li dóna l’alçària literària que només ell li podria donar. La persecució del noi de la cartera fins a l’estació, per preguntar-li les seves reaccions a aquella xopada dels llibres escolars, no la supera ni les millors escenes cinematogràfiques de Lubitch ni de Charles Chaplin. Tot plegat provoca que Marie acabi anunciant que se’n va a Bonn a respirar “aire catòlic”.
Tot plegat em porta a pensar en la valoració que Böll, en aquesta novel·la magistral, fa del distanciament i del desvagament ociós. He de tornar als meus millors amics, sempre tan ben predisposats en el temps i en l’espai, situant l’amistat per sobre de qualsevol avinentesa o mester, i de manera especial en Joan Pastor, que era i ha estat i és el rei de la desocupació, sempre disposat a donar suport a la minva de qualsevol problema d’un amic, per insignificant que sigui la qüestió o el litigi.
D’aquesta amalgama de fets i d’emocions, gràcies a la magnífica història de Hans i Marie, contada per Heinrich Böll a 'Opinions d’un pallasso', va néixer una de les meves narracions més llargues que he escrit mai. La vaig titular 'Un tulipán en otoño', perquè la vaig escriure en castellà, i transcorria a Mallorca durant una breu estada a l’illa de Paul Newman, Johan Cruyf i, per descomptat, Heinrich Böll. Una ficció on intentava imitar la prosa excelsa del premi Nobel i aspirava a situar-me al seu costat en l’olimp literari. No ho vaig aconseguir, però va ser un exercici meravellós d’escriptura. Encara ara, aquella faula mediocre que vaig escriure fa tant temps roman solitària dins una capsa de cartró tota mossegada pels peixets de plata.
Que cap lector es mori sense haver llegit 'Opinions d’un pallasso'. Si és així, sant Pere no li obrirà les portes del Cel.
