Dissabte de la setmana passada, molts érem a Manacor. Alguns arribaven del mateix poble o de la contrada. Altres, de més enfora. Principi de temporada teatral. Corregudes i excitació de gran estrena. Un cartell de luxe: l’'Èdip' d’Oriol Broggi, amb Julio Manrique i Miquel Gelabert. Començar amb 'Èdip', la tragèdia de les tragèdies. Poca broma.
Arranca un any més el miracle manacorí: el Romea, Focus, La Perla 29, el Grec, la Sala Muntaner, la Villaroel, el Teatre Nacional de Catalunya, Dagoll Dagom, el Poliorama, la Sala Beckett... i la millor collita mallorquina: el Principal, Produccions de Ferro, Iguana, El Somni Produccions, Òrbita, La Fornal...
Al 'hall' de l’Auditori, un formiguer de cares conegudes i anònimes. De totes les edats. Totes, satisfetes. Càmeres de televisió, autoritats, besades i somriures. Els de sempre, els esporàdics, els novells i els veterans. Les famílies, les parelles, els que sempre van en colla i fan cotxada, els solitaris, els entusiastes i els esquiterells. Els professionals, els crítics i els reporters. Tots felicitant-se d’una nova arrancada amb posada en escena de gran 'event', com diuen ara al Facebook i al carrer.
Una vetlada esperada i celebrada amb aires de comunitat cultural, la que voldríem merèixer i que de vegades no recordam que tenim. I un vague i alegre sentiment de pertinença, com el que intuesc quan els aficionats al futbol diuen allò de “n’hem marcat quatre” o “hem fet una primera part impressionant” o “hem de protegir millor la banda”, com si oblidassin –jo crec que ho arriben a oblidar– que els gols els fa Messi, i els fitxatges, el 'míster' de torn.
Tots volem ser part d’alguna cosa important. A Manacor, també. Volent creure que és una mica obra de tots –que ho és– i intuint que una prova tan rotunda d’excel·lència cultural ens honora i ens allibera o, millor encara, ens fa normals.
Manacor, 40.000 habitants. Un bell miracle de tardor, si no fos que els miracles no existeixen.
Les coses no 'passen': 'algú' fa que passin. Amb aquest pensament, cerc entre els caparrins congregats per la 'premier' el somriure inquiet d’en Tomeu Amengual, un any més al capdavant de la Fira. El migveig amunt i avall darrere el taulell, amb el seu extraordinari equip: fan abonaments, reparteixen programes, contesten el telèfon, es passen el datàfon, acompanyen l’acomodació, responen a tota casta de preguntes... Ni un sol segon perdut en frivolitats, ni una concessió a la galeria, ningú es penjarà anit cap medalla.
La feina ben feta, una fórmula infal·lible. Amb constància, amb voluntat de servei. Amb modèstia, amb discreció, amb sentit de país i amor a la professió. Amb consciència de l’arc de la història que ens ha duit fins aquí, amb el sentiment de ser un més dels molts que han pujat el gran marge anònim i col·lectiu que és la cultura, no només la popular. Amb el convenciment del poder democratitzador i alliberador de la programació cultural. Pendent de tots els detalls i valorant totes feines obscures que amaga l’escena. Tenint cura del públic, dels tècnics, dels proveïdors.
És la feina d’un artesà. La que acumula, amb lucidesa i motivació, l’experiència de dècades, de generacions. I és així com hauríem de fer feina. Com a artesans. Tant si aixecam marges com si dissenyam pàgines web o cartografiam en genoma humà. El gust per la feina ben feta, per llaurar a fons, per créixer i fer-nos millors cada dia, “sense esperar cap llei de recompensa”, només el privilegi de saber servir el deure.
L’endemà, a Palma, diumenge a la nit, una gentada sortia del Teatre Principal. Uns feien el romeguer devora el Central, altres li pegaven de llagosta al Bosch o d’hamburguesa a l’Alaska, o partien enriolats cap a casa, enlluernats pel 'Rostoll cremat', tot just acabat d’estrenar. Tots parlaven d’en “Toni”. “En Toni” aquí, “En Toni” allà, així, sense cognoms, com quan parlam d’en Julen o d’en Cristiano. Una altra vegada, l’orgull de la tribu, la pertinença. Una altra vegada, un manacorí. Una altra vegada, un gran artesà, en Toni Gomila.
L’èxit d’una manera de fer feina que impressiona. Que s’encomana i que fa avançar. Per a tothom, contra ningú. Autèntiques estructures d’Estat.
