Hi ha un pla alternatiu a dir “sí” a Europa?

Avui sabem que l’estat de les negociacions d’Andorra amb la Unió Europea per un acord d’associació no estan anant pel camí que ens esperàvem o com a mínim han esdevingut desconcertants per la majoria de la població davant la manca d’un missatge clar on es plasmin avantatges i inconvenients. Mentre la majoria d’agents econòmics del país es posen les mans al cap sobre les restriccions, limitacions i renúncies que pot comportar l'esmentat acord, els negociadors andorrans treuen pit considerant que les negociacions van molt bé, que Andorra en sortirà reforçada i que únicament tenen el handicap de no poder o no saber comunicar amb prou claredat a la ciutadania les veritables bondats de l'acord, especialment perquè res està encara tancat del tot i resta molt per negociar.

De fet, a hores d’ara hi ha opinions i interessos contraposats entre els diferents sectors econòmics del país. Per exemple, el món financer ha apostat clarament pels avantatges que els pot reportar l’acord i, en canvi, el sector comercial, agrícola i tabaquer estan veritablement preocupats amb l’eventual rebaixa de les franquícies turístiques o la desaparició de l’Acord Duaner del 1990 que excloïa els capítols 1 al 24 i que tant beneficiós ha estat pel conreu, fabricació i comercialització del tabac.

Ben bé puc dir amb coneixement de causa que, avui, les organitzacions empresarials estan profundament preocupades per les imposicions dels negociadors europeus, que no semblen disposats a fer gaires concessions a un petit país com el nostre la supervivència del qual depèn de petits detalls amb els quals cal tenir molta cura.

Fins i tot, ha començat a circular, amb raó o no, el rumor que més que un acord d’associació estem cada cop d’una forma més evident davant d’un “acord de submissió”. Només tenim clares les renúncies i les amenaces però gens clars els avantatges i això genera un clima de pessimisme que cal combatre d’alguna forma.

Realment l’evolució econòmica del nostre país no està sent fàcil. Per començar, el gran procés de reconversió iniciat amb l’obertura i liberalització de les inversions exteriors, que tant d’èxit semblava augurar, no ha tingut ni de bon tros la incidència que tots creiem. Vàrem ser passionalment optimistes sense adonar-nos que perquè un procés com aquest tingués èxit de veritat calia transformar a fons el país, cosa que de moment no hem fet.

Després hem tingut l’inconvenient majúscul d’una crisi del sector financer, que ha estat una estocada a la reputació de primer nivell, tant que el tema tradicional de contraban sembla un joc innocent al costat del que ha suposat el correctiu internacional al que se’ns ha sotmès.

I és clar, com que necessitem una bona notícia per compensar aquestes patacades, l’acord d’associació o “submissió” a Europa, es converteix en un pla B, que per a molts no es pot acceptar a qualsevol preu i que exigeix molta més contundència de la que s’està emprant, especialment pensant en els interessos del nostre país.

Voldria però convidar a la reflexió sobre un eventual pla C, complementari o fins i tot alternatiu al que representaria l’acord amb Europa en els termes que avui coneixem.

Reflexionem sobre com Andorra des del 2009 ha fet tots els deures que la comunitat i els organismes internacionals ens han “suggerit”. Hem subscrit l’acord monetari, hem adaptat la nostra legislació fiscal, hem apostat per la transparència i l’intercanvi d’informació fiscal. No crec que cap país ni institució a nivell internacional ens pugui retreure absolutament res i per tant, ens podem fer forts, molt forts en la nostra capacitat de compliment a l’hora de defensar les nostres especificitats, amb orgull però també amb el realisme que deriva de la diversitat internacional, on hi ha més particularitats que homogeneïtat.

I és clar, si seguim reflexionant ens adonarem que si encara no som prou forts és per culpa nostra i en posaré un exemple. Som observadors de la Organització Mundial del Comerç des del 4 de juliol del 1997. Doncs bé, resulta que aquest important organisme que supervisa els acords comercials en definir les "regles del comerç" entre els estats membres, podria ser una eina molt útil per l’esdevenir del nostre país, i allí està arraconat sense que sembli que a ningú li interessi, tot i que avui hi pertanyin 153 estats. Alguns d’aquests han lluitat aferrissadament durant anys per pertànyer-hi, com ara Rússia o fins i tot Iran, suposem que per la importància estratègica que representa. És clar, resulta que si eventualment volem establir negociacions per un eventual acord de lliure comerç amb algun país que pogués esdevenir alternatiu i estratègic per Andorra no podem perquè no formem part de la OMC. Què consti que són estats membres Suïssa, Liechtenstein, Luxemburg o Irlanda, per exemple i així fins a 153, i el més sorprenent és que Andorra és dels estats observadors més antics i segueix sense fer res per incorporar-s'hi ignorant els avantatges que suposaria.

Imaginem-nos per exemple obrint vies de negociació d’acords de lliure comerç amb Amèrica o Àsia. Crec que de nou he d’invocar aquella ja vella pràctica de pujar al cim més alt del nostre país i des d’allí visualitzar com n’és de gran el món i les enormes possibilitats que ofereix més enllà d’Europa!

I que consti que segueixo creient fermament en les bondats que podria comportar un bon acord d’associació amb Europa, però puc afirmar amb rotunditat que el que de moment ens presenten els nostres negociadors no agrada ningú, bé rectifico, els agrada a ells i als negociadors europeus.

La conclusió és evident i és que resta un llarg camí per recórrer fins assolir un acord d’associació amb Europa que complagui suficientment la ciutadania andorrana. Crec fermament que cal que els nostres negociadors canviïn de tàctica, primer apropant-se i escoltant els ciutadans d’aquest país i donant-los les explicacions escaients per apaivagar els seus neguits i després, enfortits per l’orgull d’haver fet els deures quan tocava, reforçar-se emocionalment per a fer valer els nostres drets i lluitar de veritat per unes especificitats que són bàsiques per a la nostra supervivència.

Avui més que mai no hem de tenir pressa per tancar un mal acord sinó que cal prendre’ns el temps que calgui per a fer entrar en raó a la Unió Europea i entretant, seguir construint ponts amb la resta del món, pensant en les vies alternatives o complementàries que ens poden aportar noves oportunitats de futur.