Hivern

Bé deuen comptar que, quan es facin els jocs, el 2030, el clima d’aquí no serà el de Jamaica

ALBERT VILLARÓ
ALBERT VILLARÓ

Sembla ser que el Comitè Olímpic Internacional, reunit a l’Argentina, ha donat llum verda a Barcelona perquè comenci (una altra vegada) a preparar la seva candidatura pirinenca. Hom creia que, en un atac de realisme, els de la Mata ja ho havien deixat córrer, però es veu que no, que el reprise de la picoreta olímpica encara excita els ànims barcelonins (i, naturalment, els perifèrics que tenen una mica de neu). La veritat, no sé què pensar-ne. En això no tinc cap opinió formada. Puc discutir-me amb vehemència amb qui sigui sobre si el doble cor de la Passió Segons Sant Mateu han de ser de dues veus per corda o de quatre, però sóc incapaç de pensar si això dels jocs és un projecte entenimentat o una olímpica volada de coloms, si serà bo per als Pirineus o un fiasco, si Andorra se’n podrà beneficiar o bé la deixaran al marge. Com que aquestes coses van lentes, s’han de projectar i estudiar amb detall, temps hi haurà per fer bullir l’olla i convèncer els tebis, els equidistants, els escèptics, els repatanis i els descreguts. En el fons, voldria pensar que, més que una fugida endavant, és una aposta d’esperança en el futur: bé deuen comptar que, quan es facin els jocs, el 2030, el clima d’aquí no serà el de Jamaica. Ara, que això potser tampoc no seria tanta desgràcia: bé que els caribenys tenen la seva selecció olímpica hivernal, amb el bobsleigh com a esport destacadíssim