Ho volia i ho ha fet

Que cantar en català no té per què ser motiu de rebre crítiques o perdre la popularitat ni que els artistes amb fama mundial s’han de reservar la llengua pròpia només per picades d’ullet als de casa

Sí senyor! “La Rosalia”, i ho poso entre cometes perquè és com ho diu ella mateixa només de començar el nou videoclip (pronunciat en català central), ens torna a donar una lliçó magistral. Una lliçó d’autoestima per la nostra llengua amb què ens demostra que el català serveix per fer de tot i que és digne per fer la volta al món i aconseguir cinc milions de visualitzacions al YouTube en tres dies. Que cantar en català no té per què ser motiu de rebre crítiques o perdre la popularitat ni que els artistes amb fama mundial s’han de reservar la llengua pròpia només per picades d’ullet als de casa, aparicions al disc de la Marató de TV3 o per cançons secundàries. Ara mateix, mig món canta en català gràcies a la valentia natural i espontània de la Rosalia.

L’estètica i el gènere flamenc desperten molts prejudicis a molts catalanoparlants i aixequen un mur que els impedeix valorar objectivament i amb criteri musical el que fa aquesta dona: música de polígon que fascina els experts. No ho dic jo. De fet, jo ho desconeixia i vaig assabentar-me’n mirant crítiques que n’han fet experts musicals per internet. Sé que l’Arnau Tordera n’acaba de fer una, però la que em va deixar astorat va ser aquesta, ben extensa, d’un youtuber espanyol. Si encara noteu aquesta barrera, us recomano que investigueu una mica i al·lucinareu amb com n’és d’excepcional, innovadora i alhora culta la producció musical de la de Sant Esteve Sesrovires.

És per tot plegat que és facilíssim de concloure que absolutament RES del que fa aquesta noia és gratuït; no deixa marge a la improvisació. Tot està calculat, pensat, reflexionat i amb un rerefons de coneixement que avala cada tecla que toca. Per tant, que sigui en català el single que ha tret un cop refermada la seva fama mundial amb El mal querer, tampoc pot ser una arbitrarietat. Quina necessitat en tenia? Per això, no puc evitar pensar en un petit episodi de la presència pública d’aquesta diva musical que va passar força inadvertit però que per a mi va significar molt, pel que fa a la relació que sembla que té amb la llengua materna. M’hi vaig referir en un article recent: en plena roda de premsa a Buenos Aires, es va posar a respondre unes preguntes en català, malgrat que el periodista de TV3 se li dirigia contínuament en castellà. Una altra ocasió en què la Rosalia, a diferència del que malauradament faria la majoria, va lluir la seva identitat lingüística desacomplexadament, deixant de banda cap mena d’autoodi i sense por a cap mena d’hipotètic acte de catalanofòbia que li demanés un canvi de llengua. I sobretot, sense demanar permís ni disculpar-se. 

Hi ha qui, des del meu punt de vista, es perd en detalls que per mi són minúcies davant d’aquest fet excepcional consistent en utilitzar el català en un número 1 mundial de les llistes d’èxits musicals. Per exemple, hi ha qui posa el crit al cel perquè diu “cumpleanys” en lloc d’aniversari. De fet, no deixa de ser curiós que qui hi suqui pa sigui premsa anticatalana com El Periódico... En canvi, no es critica que hi coli coses en anglès com “Fucking Money man” o “poppin’”. La Rosalia fa música pop. I pop, vol dir popular. Per tant, les lletres són populars, no pas textos enciclopèdics. I qui es queixi d’aquest “cumpleanys”, també faria bé, abans, d’analitzar quants barbarismes al dia deixa anar. Insisteixo: l’important del català és que es parli, que creixi, que guanyi massa, que sigui útil, que sigui necessari i després ja tindrem temps de polir les imperfeccions. Qui és el maco de fer que la nostra llengua perseguida i minoritzada es coli a ràdios de mig món o que se’n parli a articles de revistes com The Rolling Stones?

En definitiva, estic convençut que si la Rosalia ha aconseguit això és perquè és exactament el que ella volia: consolidar el català en aquests nous estils musicals de fusió i portar-lo al més alt nivell de la popularitat. Amb orgull, aparença d’espontaneïtat i naturalitat i sense embuts ni prejudicis. Cap política lingüística dels governs dels països catalans hauria sigut capaç d’això. Ni de la meitat. I ella ho ha fet. S’obre la veda.