Aquests dies, tot seguint el judici als cinc verros que formaven part de #LaManada, he arribat a la conclusió que, per sobreviure, cal que ens repensem com a espècie. En el context dels darrers #SanFermines cinc homes, un d’ells militar i l’altre guàrdia civil –detall insignificant que fora bo que no oblidàssim– varen violar (presumptament, no vull que alguns puristes encara s’ofenguin) una al·lota en un portal i la deixaren tirada després d’haver-li robat el telèfon mòbil per si de cas tenia intenció de demanar ajuda. En una societat normal, adulta, àdhuc evolucionada, tota l’empatia seria per a la víctima. Emperò la pell de brau va pel seu vent i, mirant segons quines teles i llegint segons quins diaris, fa la sensació que la culpa del pecat original la va tenir ella quan va decidir fer-los una mica de cas i això ja va obrir la porta perquè li infligissin totes les atrocitats que aquests cincs ‘angelets’ considerassin oportunes.
Casos com el de #LaManada són una excepció, però cada dia hi ha microagressions que passen desapercebudes i, molt pitjor encara, són normalitzades. Seria fàcil dir que aquestes coses només ocorren allà i que els balears som un model de civisme. No obstant això, aquí, allí i arreu hi ha coses que portam imbricades dins l’ADN més primigeni i estarem anys i panys per poder-les canviar. Si no, pensau en el cas d’aquest Dimecres Bo a Inca, o en el Firó de Sóller. Diu una dita popular que “mals d’altri rialles són” i des de la distància, tots som molt #Progres. Però què passa quan algú a qui estimam o del nostre nucli més íntim hi està involucrat? Quantes vegades no heu sentit parlar a mares i pares de la #Lagarta de la seva nora, que està xuclant l’ànima al seu fill? O quants d’amics i coneguts han justificat certes conductes vomitives perquè elles ‘van provocant i després es fan les estretes’, i aquests amigots, pobrets, es descol·loquen i no entenen que potser aquella al·lota no estigui interessada en la seva proposta concupiscent?
Segons un informe que ha publicat la FAD, el 20% dels joves de l’estat espanyol consideren que la violència de gènere és un tema “polititzat i que s’ha exagerat en excés”. Mirar el mòbil de la teva parella, controlar amb qui surt o deixa de sortir o opinar sobre com va vestida són comportaments que no perceben com a perillosos ni anul·ladors. I aquí tenim una de les branques del problema. Encara pensam que la gelosia és sinònim d’amor foll, de virilitat, de desig encès que fa que el teu aimat no vulgui que ningú més pugui gaudir de la seva “possessió”. Ai, el dia que entenguem que les persones no som coses que pertanyin a algú.
D’altra banda, una derivada del problema és que com a societat no estam preparats per pair l’horror que suposa que cinc joves curros i que no haurien de tenir cap problema per lligar amb qualsevol al·lota que els interessàs decideixin violar algú en grup deixant de banda el respecte més bàsic. Necessitam trobar una justificació més enllà de la set de poder i control de certs homes que es creuen amb dret a tot. Alguna cosa deu haver fet aquesta dona, pensam. Per què va anar amb ells si no volia trull? Tendim a la justificació del mal per mirar de pair-lo. Banalitzam el mal, com explicava Hannah Arendt, perquè només així podem continuar amb les nostres vides. Per això sovint hem justificat aquell toc al cul, aquella floreta grollera, aquella insinuació merdosa. Només així podem continuar tranquil·lament amb les nostres vides i pensar que no serem les properes víctimes, cofois de saber que aquests ensurts només passen a la gent que s’ho cerca.
Podem mirar a un altre costat les vegades que vulguem. Emperò jo, tu que m’estàs llegint ara o el lector hipotètic que em llegirà demà hem de tenir clara una cosa: no és no. Podem ser els éssers més boixadors d’aquest món. Però no vol dir no. I no hi ha res més a afegir. Podem anar a orgies, a trobades d’amor lliure, podem practicar les mil i una postures del #KamaSutra, ens poden posar detectius que ens investiguin o podem estar al bell mig d’un coit fugaç i llaminer amb el desconegut més fogós del planeta, però quan hom diu no és no. Abans, durant i després. I que ningú no vulgui fer-vos creure el contrari.
