Horòscop

He mirat l'horòscop i m'he sorprès com quan sento Salem, el gat de la sèrie de Netflix 'Sabrina,' fent bromes sobre José Luis Perales o el Betis. Feia anys que no el llegia, des que em vaig convertir en un descregut, amb poca fe, menys esperança i molta caritat. Però es veu que el pas dels anys estova el cervell, el cos i la carn, sobretot aquesta, i que ens envaeix la por, el neguit i la sensació que se'ns acaba el temps.

Aleshores ens agafem al que calgui per sobreviure a setmanes que són un dilluns en bucle, com un mantra tibetà dels monjos budistes. I ens hi agafem encara que sigui a un ferro roent després, en el meu cas, d'haver-me burlat de la gent que es posa roba vermella la nit de Cap d'Any i dels que lluïen polseres que, a més de donar suport a diverses causes, teòricament, portaven sort. Teníem la groga del ciclista Lance Armstrong, unes de Nike contra el racisme, una de blava per les víctimes del tsunami a Tailàndia, o les dels indis tarahumares.

El nostre nivell de compromís no coneixia aleshores més límit que el colze. Havíem de saludar a l'ascensor i portar polseres si no volíem semblar uns sociòpates. Per un euro, un accessori de moda i de protecció contra els mals esperits i una consciència neta amb olor de llimona salvatge del Carib com aquell anunci del desodorant Fa. Ara, en comptes de polseres, tenim piulades a Twitter i opinions a Facebook per on em bombardeja constantment un vident ubicat a la Seu d'Urgell que ho cura absolutament tot encara que al final, com en l'horòscop, pugui ser tan poc creïble com la foto d'un esmorzar a Instagram, o Vargas Llosa que celebra la independència del Perú cada 28 de juliol i que va anar a Catalunya a advertir dels perills de l'independentisme embolicat amb una bandera espanyola. Un patriota que no paga a hisenda, tan graponer com el Chandler de 'Friends' i tan obsessionat pels diners que seria capaç d'escriure horòscops, i pel qual el premi Nobel no va ser la porta d'accés al cim sinó a la portada de l'Hola, i de passar d'admirar Fidel Castro a fer-ho amb Aznar i Esperanza Aguirre.

No hi ha vident que hagués pronosticat aquesta deriva tot i que quan anem desconcertats i sense rumb pensem en el destí, en el futur oblidant que aquest només és el resultat de les decisions, o no, que prenem. Fins i tot Stevie Wonder, que tot i ser cec veia les coses clares, cantava allò de la "superstició no és el camí". És clar que també cantava "si beus, no condueixis" i no és que li facin molt cas alguns dels que freqüenten una discoteca de Santa Coloma al vial del Pobladó els caps de setmana.

Malgrat tot, és difícil no trobar algú que no porti a la cartera o a la bossa l'estampeta d'un sant o un amulet. N'estic buscant algun per portar a la butxaca encara que sigui una galeta xinesa de la sort que em menjaré a l'hora d'esmorzar. Mentrestant, cada matí surto de casa amb l'objectiu de menjar-me el món i m'acostumo a ennuegar amb la meva pròpia saliva. La vida sempre em posa en el meu lloc. Sense necessitat de mirar l'horòscop.