Excepcionalment, en determinats contextos, és lícit cometre fets que, en altres circumstàncies, no només serien contraris a l’ordenament jurídic, sinó que, fins i tot, podrien arribar a tenir el caràcter de delicte. Quan en el cas concret comptam amb empar legal per realitzar conductes en general prohibides, actuam –dit tècnicament– de forma justificada; amb la conseqüència que, com que hi concorre una ‘causa de justificació’, quedam exempts d’una responsabilitat criminal que, en un altre cas, ens resultaria exigible. Doncs bé, sovint, en l’exercici de les seves funcions, els membres de les forces i dels cossos de seguretat protagonitzen actuacions que, tot i resultar lesives de drets de tercers, es troben emparades en la causa de justificació de l’exercici legítim d’un càrrec o el compliment d’un deure, segons els casos, recollida en l’art. 20.7 del Codi Penal. Això sí, perquè la intervenció policial sigui legítima és imprescindible que s’ajusti estrictament al marc normatiu que la regula: ha de ser necessària no només en abstracte (cal que hi concorrin les circumstàncies objectives que en justifiquen l’actuació), sinó també en el cas concret (la resposta singular ha de ser proporcionada). Particularment quan es fa ús de la força, i més encara si és amb armes, cal que el servidor públic respecti “los principios de congruencia, oportunidad y proporcionalidad de los medios a su alcance” (art. 5.2.c de la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat). Si no se satisfan aquests requisits, parlam d’un excés en l’ús de la força, que n’impedeix la justificació i que comporta lògicament responsabilitat penal per a qui l’ha practicada o ordenada.
Els episodis de violència policial viscuts en la jornada del primer d’octubre, amb motiu de la celebració del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, podrien constituir, entre d’altres de possibles, delictes de lesions, de diverses modalitats en atenció a la seva gravetat. La Generalitat de Catalunya, diversos ajuntaments, organitzacions defensores dels drets civils i ciutadans a títol particular han promogut accions penals que han comportat en alguns casos –salvant la postura obstruccionista de la fiscalia– l’obertura de diligències en diversos jutjats d’instrucció (la causa més voluminosa la instrueix el jutjat núm. 7 de Barcelona, amb vint-i-set peces separades), en què s’haurà de dilucidar si efectivament es tracta d’un cas de brutalitat policial punible o ens trobam davant d’una violència institucional legítima i, per tant, justificada. Vegem-ho.
En el marc de les diligències prèvies 3/2017 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (la fiscalia s’havia querellat contra els membres del Govern de la Generalitat per la seva inobservança als manaments del Tribunal Constitucional de paralitzar els preparatius i la celebració del referèndum), la magistrada instructora dictà una interlocutòria, dia 27 de setembre, en què argumentava –fonament segon– que calia “adoptar todas aquellas medidas necesarias que impidan la consecución del referéndum, sin afectar la normal convivencia ciudadana” (cursiva remarcada). En concret, s’ordenava als Mossos, la Policia i la Guàrdia Civil impedir l’obertura de locals de votació, tancar els que hi hagués oberts, i requisar tot el material relacionat amb el referèndum.
Queda clar, aleshores, que les forces i els cossos de seguretat estatals, en funcions de policia judicial, actuaren aquell dia en compliment d’un deure: d’acord amb l’art. 549.c de la Llei orgànica 6/1985, del poder judicial, correspon a la policia judicial “la realización material de las actuaciones que exijan el ejercicio de la coerción y ordenare la autoridad judicial o fiscal". Ara bé, el que en primer terme resulta qüestionable és que fos necessari utilitzar violència, en abstracte, per impedir la celebració d’un referèndum que havia estat declarat suspès per part del Tribunal Constitucional (providència del 7 de setembre) i que, en conseqüència, no tenia cap validesa ni havia de produir cap efecte jurídic (des del punt de vista de la legalitat espanyola només podia tenir la consideració d’una mobilització ciutadana, en què s’exercicien els drets de reunió i la lliure expressió de les idees). Cal tenir en compte, a més, que es tractava d’un objectiu gairebé inassolible en la pràctica per mor de la capacitat operativa limitada del contingent policial destinat a l’efecte: només arribarien a intervenir en un centenar dels 2.315 col·legis electorals i en tot cas s’hi havia habilitat un cens universal que permetia a qualsevol ciutadà dipositar el seu vot en qualsevol centre de votació. De manera que, si bé es podia obstaculitzar la celebració normal del referèndum, no era possible impedir-lo.
D’altra banda, és evident que aquest compliment del deure va obviar grollerament la instrucció judicial d’actuar ’sin afectar la normal convivencia ciudadana’. Al contrari, no és proporcionat utilitzar tal grau de violència sistemàtica (els més de quatre mil vídeos i imatges de les càrregues policials emmagatzemats a catmemoria.cat en donen fe) per agredir ciutadans que no cometien cap delicte. Convé recordar que a hores d’ara no hi ha cap persona judicialment investigada únicament per haver participat en el referèndum: ni per haver guardat o traslladat urnes i paperetes, obrir locals de votació, fer part d’una mesa electoral o, simplement, haver votat.
La violència institucional il·legítima del primer d’octubre requereix una resposta punitiva a l’alçada de la contundència de les “hostias como panes” reclamades per l’afició no-nacionalista espanyola en acomiadar els integrants uniformats del que es va convertir en una salvatge expedició de càstig. “Hostias como panes” contra ciutadans indefensos que havien gosat posar pacíficament en qüestió la pàtria comuna i indivisible.
