OPINIÓ

Humanitzar el botxí

Fa uns dies a Frankfurt un home d'origen eritreu, un refugiat, va llançar una mare i el seu fill a les vies del tren d'alta velocitat. La mare va sobreviure. El nin, de vuit anys, no. Aquest fet terrible ha servit als partits xenòfobs per redoblar les crítiques a la política d'immigració alemanya. Però, a mesura que s'anaven coneixent més detalls sobre l'atacant, més evident era que el motiu no havia estat l'odi ni res de semblant, sinó el trastorn mental, que no té res a veure amb la seva condició de musulmà ni de refugiat, sinó amb la seva condició d'humà.

La notícia em va recordar unes declaracions que juraria que li vaig sentir a la periodista Rukmini Callimachi, una campiona de l'ofici, d'aquelles persones que dignifiquen això d'ajuntar lletres i contar notícies: alguns casos de suposat terrorisme en el fons amagaven històries més profanes i convencionals. La de greus depressions o crisis personals dels seus perpetradors, gent que per una raó o altre queia en picat, sovint sense una xarxa sòlida de seguretat al seu voltant –amics, família–, immersos en una cultura que no era la seva, habitualment incompresos pels serveis socials, i finalment carn de canó en mans de fanàtics amb els seus propis interessos, que els oferien un cap de turc massa fàcil com per ser real.

El mateix valia per a alguns dels homes i dones que ho deixaven tot enrere, renunciant a una vida ja feta a occident, per travessar mig món i lluitar al costat d'ISIS o ser la dona d'un combatent. Fa mal dir quin percentatge d'aquestes persones eren convençuts reals i quants eren simples trastornats, però jo m'atreviria a dir que ningú en plenes facultats atacaria innocents indiscriminadament o defensaria aquesta mena d'atacs, tot i que per aquí hem viscut de prop aquesta mena de bogeria col·lectiva.

Per força, pens, hi ha d'haver alguna cosa allà que no funciona com toca: ningú amb una vida mitjanament feliç faria això; ningú mínimament equilibrat pensa així, no? Podríem dir el mateix dels autors de les darreres matances als EUA: per molta tòxica ideologia d'ultradreta que t'hagis empassat, hi ha d'haver alguna cosa més, perquè si tots els pobres idiotes d'aquest planeta sortissin a pegar tirs seríem tots morts. Com en el cas del terrorisme islàmic, el més fàcil és pensar que es tracta d'un problema cultural, que el corc està allà ben ficat en la seva manera de ser, com si fossin tots iguals. Per alguna raó, ens resulta més còmode pensar que tots els musulmans estan bojos que pensar que ‘aquell’ musulmà està boig. I més que de racisme, parlaria de biaix cultural i de por: ens costa distingir els petits detalls quan sortim del nostre propi redol i tenim tendència a simplificar-ho tot massa, a assignar etiquetes avinents –fanàtic religiós, extremista, etc.– però incompletes.

Per això, em va fascinar tant el que deia Callimachi –també val molt la pena escoltar la sèrie de tres episodis ‘How it ends’ del programa ‘Embedded’ de la NPR americana. Gratant més enllà de l'obvietat –aquesta hauria de ser l'obligació de qualsevol periodista– humanitzava els botxins, desvestint-los de grans causes i rompent el cercle viciós dels prejudicis, i de sobte tots aquells barbuts amb els seus obscurs greuges contra Occident no semblaven tan temibles ni tan amenaçadors: eren només humans, tan durs i tan indefensos com tu i com jo.

Personalment, no crec en la maldat, només en la vulnerabilitat humana; en què totes aquelles coses que ens fan formidables –estimar, inventar, crear– també ens exposen al dolor i la por. I en aquest món no hi veig ni malvats ni herois: només un grapat de personetes acollonades intentant entendre's. A estones, se'ns dona fatal.