Que les Illes pateixen un escarni econòmic per part de l'Estat, ho sap tothom. El PP i el PSOE, en les seves respectives versions autonòmiques, fa anys que diuen que quan van a Madrid van a negociar un bon finançament. La realitat és que no aconsegueixen gran cosa, si és que n'aconsegueixen alguna, és clar. Un fet que no ens hauria d'estranyar ni d'alarmar gaire tenint en compte que són partits que reten glòries a Espanya i a la seva (pseudo)democràcia. Ara es tornarà a parlar d'aquests temes arran de la convocatòria de nous comicis electorals. Ciutadans i Podem han estat una pedra a la sabata del bipartidisme, però veurem si el primer serà capaç de sobreposar-se al fracàs de les negociacions i, el segon, de gestionar l'aliança amb IU i els diferents territoris que demanin tracte diferenciat com Catalunya, el País Valencià o Galícia. I a les Illes? Què faran els partits que no han de retre comptes als seus pares i mares de Madrid?
Els indicis apunten que els resultats de les eleccions de dia 26 no seran gaire diferents de la darrera cita electoral. El Pi va anunciar ahir que no es presentarà a les eleccions i MÉS ha anunciat negociacions amb Podem i EU per tal d'arribar a un acord i presentar una candidatura conjunta. A banda d'aquesta, s'hi sumen la crida de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca amb el manifest 'Per una candidatura unitària de país' i la d'una desena de persones de l'àmbit de l'activisme i el municipalisme de la mateixa illa que impulsen un altre manifest: 'Per una candidatura illenca i popular'. Els dos manifests, tot i que amb diferències evidents si els llegiu (el primer és descaradament interclassista i amb uns arguments una mica simples al meu entendre), coincideixen en el fons: deixar les sigles de banda. I, digau-me malpensada, però tenc la sensació –tant de bo m'equivoqui, pel seu bé– que els partits no pensen deixar les sigles de banda.
No sé dilucidar quin treball específic, real i útil es podria fer dins una institució que històricament i sistemàtica ens ha maltractat i ignorat. Molt manco davant un escenari com l'actual, en què PP i PSOE no acaben de caure després dels desastres i atrocitats comesos i Ciutadans i Podem acaparen la resta de vots. El debat de fons, però, per ventura hauria de ser si realment existeix un projecte popular d'Illes Balears i Pitiüses o, si més no, arrelat no només en el si de l'imaginari illenc, sinó en la seva quotidianitat política. Existeix de veres, aquest projecte? És prou sòlid per poder recollir uns bons resultats que serveixin per ferir el monstre?
Tant de bo estigui equivocada quan tenc la sensació que s'està posant l'arada davant el bou a dos mesos de les eleccions a causa del desencantament i la decepció després del 20 de desembre i com a toc d'atenció a uns partits que, tanmateix, ja tenen la maquinària a punt. Una maquinària que és capaç de trepitjar sense escrúpols qui gosi posar-s'hi davant i que no estalviarà en benzina per evidenciar que tenen la paella pel mànec. No acab de tenir clar que presentar-se a unes eleccions espanyoles sigui la manera de fer calar un discurs illenc d'esquerres i popular, ja que crec que és l'àmbit local el que ens ajudarà a sembrar per recollir fruits posteriors. Això no vol dir que li manqui legitimitat o raó –no som ningú per dir-li a ningú el que ha de fer, només faltaria!–, però sí que potser ho llegesc com una passa que podria caure en fals tenint en compte els tempos i el context polític. Finalment, però, em ballen dues preguntes pel cap: és compatible intentar entrar dins un hemicicle pensat expressament per ignorar les minories amb el fet de centrar-nos en el creixement de les alternatives arreu de l'Arxipèlag? I si n'és, de compatible o complementari, hipotecaria això les experiències transformadores d'arreu de les Illes?
