Imaginar el necessari

Activista ecologista i portaveu del GOBComenç l'article plagiant, per reconeixement, el darrer article que vaig llegir del company Joan Buades a El Crític amb una doble intenció: recomanar-ne la lectura, òbviament, i la segona, perquè el trob tremendament inspirador per explicar cap on ens cal enfocar i evidenciar la simplicitat de fer-ho real, si hi ha voluntat política.

A més, el que exposa Joan enllaça perfectament amb el que aquests dies, des de diferents col·lectius ecologistes, de l'agroecologia, feministes i de l'economia social i solidària hem posat en marxa: la iniciativa www.lavidaalcentre.org. En primera instància, hem presentat un manifest -al qual tothom es pot adherir- i una bateria de propostes per començar a donar resposta al "com".

Ja sabeu com va: des dels moviments socials tenim clar cap on cal enfocar per sortir reforçats -territori i persones- d'aquesta crisi sanitària que ha evidenciat tot allò que fa anys que bregam per advertir, avançar, denunciar i combatre des del carrer. És a dir, tenim clar el "què". I sempre ens demanen: sí, molt bé, però "com"? No és que no hàgim tengut respostes fins ara al "com". El que passa és que en un món on les inèrcies i la força de les lògiques del sistema són tan brutals i aclaparadores, respostes que rompin amb aquests esquemes no són fàcilment escoltades i molt menys tengudes en compte. Se'ns diu que no són realistes, que són utòpiques, que no sabem de què parlam, que ens dediquem als ocellets, i tot això, perquè el que són, en definitiva, és perilloses per als poderosos, perquè amenacen i qüestionen privilegis, perquè desemmascaren intencions, discursos i relats, i perquè ens donen autonomia de decisió, cosa molt perillosa per al poder que ens vol submisos als seus interessos i prioritats.

Com diu Yayo Herrero, els que reivindicam i aixecam veu abocant propostes per unes societats més justes i en equilibri amb el planeta lluitam contra tres hegemonies: la política, l'econòmica i la cultural. La pandèmia les ha posades totes tres en evidència, n'ha mostrat les vergonyes, les ha deixades nues als ulls de la gent. De molta gent. Però molta d'aquesta gent es troba avui i es trobarà demà en una situació de molta més vulnerabilitat i precarietat que aquella a la qual ja s'enfrontava abans del covid-19. Davant això, podem tapar-nos els ulls i desitjar retornar on érem abans, obviant la violència estructural que ja patíem directament i/o indirectament per les pròpies lògiques del sistema i obviant també l'abisme cap al qual ens dirigia (les desigualtats socials, el col·lapse ecològic, les migracions, les injustícies...), o podem començar a rompre el nostre marc mental i començar a pensar i construir el que fins ara se'ns negava per impossible. Imaginar el necessari.

I el necessari és precisament rompre amb les inèrcies, els privilegis i les desigualtats i posar la vida de la terra i les persones, és a dir, tot allò necessari per a la reproducció de la vida, al centre de la política, de l'economia i de la cultura que basteixen les nostres societats en escenaris que hauran de ser necessàriament postcapitalistes.

Així, des de la #LaVidaAlCentre: 1) hem bastit d'arguments el què -i d'arguments no ens en falten per evidenciar la necessitat d'un nou paradigme socioeconòmic, d'antics i de nous derivats del covid-19-; 2) advertim de cap on no s'han de dirigir els esforços perquè no guanyin els de sempre (rescats, rebaixes fiscals, pèrdua de garanties ambientals i de participació, etc.); 3) proposam els eixos que han d'esdevenir els pilars de la transformació, d'aquesta transició que hem anomenat ecosocial: justícia social, reconeixement i valorització de les cures, garantia i universalitat de les condicions de vida dignes, repartiment de la riquesa, relocalització de la producció, economia enfocada a les persones, investigació, cultura, agroecologia, preservació del territori i la biodiversitat, i garanties democràtiques, i 4) proposam mesures concretes que evidencien que el que proposam és possible. I no com a pegats del sistema, sinó com a possibilitats que ens duran a una vertadera transformació pautada i progressiva del nostre model socioeconòmic.

Ara bé, per fer que tot això sigui possible, en el marc polític i institucional, cal centrar-se en l'essencial: els pressupostos. De quins doblers disposam per fer efectives les polítiques de transformació? Ara mateix, i dins del marc economicista dels pressupostos públics actuals, les coses pinten malament. Aquí és on també cal imaginar el necessari i rompre amb les lògiques que fins ara han estructurat la disponibilitat i dotació dels recursos públics. Cal ser valents i, com apunta Joan Buades, rompre amb inèrcies de fiscalitat i rescats obscens a les finances i grans capitals. Ara cal que aquests siguin solidaris i que els poders polítics perdin la por d'exigir-los, senzillament, mesures de repartiment i justícia social. Joan Buades posa números damunt de la taula per evidenciar l'acumulació de riquesa dels podersos i apunta que és possible generar nous ingressos a partir d'uns nous valors i, sobretot, unes noves prioritats polítiques. Això és el que demanam.

Està molt bé -i no menystenim l'esforç del Govern- generar un pla i definir uns eixos i convocar col·lectius a amollar propostes, cadascú pel seu cantó. Però abans cal definir políticament cap on volem anar, quin és l'objectiu principal i quines seran les prioritats. Si l'objectiu és la recuperació per tornar on érem, baixam del carro, perquè no anam en la mateixa direcció. Si l'objectiu és enfocar-ho vertaderament cap a la transformació, ni pla, ni eixos. Parlem amb els pressupostos davant i reenfoquem les prioritats, trenquem inèrcies i esquemes vinculats a afavorir les grans fortunes i centrem-nos en les persones, en el 99%. Es poden generar nous ingressos, és clar que es pot, i quan puguem saber de què disposam, decidim -amb un diàleg social ampli i reforçat- a què ho destinam per enfortir la nostra societat. Una societat que haurà de fer front a altres reptes, qui sap si pitjors, qui sap si més durs; en tot cas, el que és cert és que segur que en vendran més i que aquesta pandèmia, com el Glòria abans, només són advertiments que es repetiran i agreujaran, tot deixant-nos cada cop societats i territoris més devastats, si no canviam de rumb.