Comença a ser tan regular i previsible, que quasi esperava el folklore habitual en altres ocasions cícliques o periòdiques de la cosa nostrada, jo què sé, la roda de premsa del regidor o la consellera de torn –hi ha departaments d’immobilitat?-, les preguntes parlamentàries de l’oposició, aquests senyors i senyores que sempre parlen com si s’aguantassin les ganes de rapinyar algú, els auguris de la colla hotelera, qui sap si recorrent a l’insult sexista i ‘cutre’ si no troben millor argument, en fi, tot això, fins i tot una festeta amb batucada, paella vegana d’autor, maridatge vitivinícola i criatures psicopedagògiques fent dibuixos de coloraines mentre la pobra senyora Arrimadas plora davant tant d’adoctrinament.
No hi ha hagut festa ni res, de manera que ha estat quasi en silenci, com si res fos estat que aquesta setmana mateix ha començat la temporada regular d’embossos matinals a la via de cintura de Palma. No vull dir que fins ara no n’hi hagués, és clar que n’hi havia, bastaven detalls com mig plugim, una fregada de dos vehicles devers Cala Major, un camió en pana, i au, efecte dòmino fins a Can Blau; però diguem que calia la concurrència d’aquest punt extraordinari i, per tant, els embossos tenien un element d’imprevisibilitat.
A partir d’ara l’experiència escalivada avisa que el que serà excepcional serà arribar per l’utopista de l’aeroport i entrar a la via de cintura o creuar la intractable rotonda de la carretera de Manacor sense necessitat d’esperar una estona, aquí caic aquí m’aixec, mirant els atacs de nervis dels que intenten a colzades canvis de carril absolutament inútils. Les causes exactes són males d’explicar per aquest servidor, que ha vist com la cosa evolucionava a malament de dècada en dècada, però no és més que una mena d’usuari veterà. L’experiència ensenya coses, com ara que el tancament de les escoles per qualsevol festa o període vacacional implica una immediata reducció de la taxa de coagulació del trànsit, i això pot ser hauria de fer meditar qui sigui sobre transport escolar o sobre l’estrany dret de passar-se pels dallonsis qualsevol norma de circulació i de cortesia automobilística que sembla acompanyar el fet d’haver-se reproduït; però aquest només és un detall d’una etiologia complexa.
La qüestió és que la temporada d’embossos ja és aquí. Precedida d’auguris habituals, com ara la multiplicació de ciclistes que descentralitza la ‘incirculabilitat’ per les carreteretes i camins de tota l’illa. Ja és aquí, potser perquè tot el parc mòbil que permet funcionar la màquina turística s’ha posat en marxa. Ja és aquí i tindrà els seus cicles: les puntes de cotxes de lloguer el dia que el temps s’enniguli una mica, l’ampliació horària dels coàguls matiners tot d’una en haver dinat i, més endavant, a l’esplendor de la temporada, a quasi tot el dia.
La intensitat pot variar una mica, diuen que enguany hi haurà menys cotxes de lloguer, però també hi havia una previsió que parlava d’un 20% més de ciclistes, uns cinquanta mil. Diuen també que a Son Sant Joan incrementen encara més el ritme d’operacions i que és l’aeroport capdavanter europeu en retards; i alguna instància hotelera ha advertit d’un alarmant descens d’un parell de punts en les previsions turístiques, no està clar si lligat a les tendències sexuals d’algú en concret, tot i que, personalment, em fa cara que cada vegada que s’acosten eleccions i governa algú que no sigui la dretota ‘genuflexa’, canten mals averanys turístics…
En resum, quasi només ens manca la nena de la pel·lícula ‘Poltergeist’ dient una cosa així com “Són aquí”, o, en aquest cas, “Ja són aquííí”. És una mena de clàssic generacional del cinema dels primers anys vuitanta del segle passat, i la cosa anava d’urbanització sobre un cementeri i de morts emprenyats. No sé si convé començar a establir associacions…
La temporada d’embossos comença, i només anirà a pitjor fins que torni l’hivern. I no sembla que a mig termini se’ns concedeixi esperança. Al contrari, si ho miram en detall, l’asfalt nou fins Campos afegirà parròquia al brou… i això només serà una passa si hem de creure les previsions que assenyalen que en un parell de dècades serem tres-cents mil més. Els constructors, sensibles, ja s’ofereixen a fer pisos per a tothom. I xalets muntanyencs, i urbanitzacions sostenibles. Haurem de començar a pensar en carreteres noves perquè hi passin l’estona.
