Instants únics

Aquesta setmana passada m'han convidat a través de l'Instagram -l'única xarxa social que conservo- a assolir el repte '#challengenaturephotography', que no és altre que publicar al llarg de set dies seguits una foto de natura, convidant al mateix temps a un altre iger a fer el mateix. Ja ho tenen això els 'igers', de tant en tant vas rebent propostes de challenges, totes elles genials i admirables.

Vaig acceptar el repte de bon grat, amb ganes. Primer perquè l''iger' que me'l va proposar abans em va consultar si m'agradaria, cosa que és d'agrair ja que no passa sempre, sinó que de cop i volta et trobes que et conviden a un repte sense saber ben bé per què tu. I segon perquè els darrers dies havia sortit molt a voltar amb l'Auïna, la gossa que fa uns mesos va passar a engrandir el nucli familiar i que s'ha convertit en la meva companya de caminades muntanyenques.

Però des d'aquell dia, quan vaig acceptar el repte, ja no he fet res de bo a l'Instagram perquè el '#challengenaturephotography' per a mi suposa un triple repte: el propi del desafiament; el de no fer el ridícul i el de ser capaç de captar aquell instant màgic que converteixi la fotografia en única.

I tot plegat em suposa tal estrès que sóc incapaç d'admirar tranquil·lament -sense pensar en l'enquadrament de l'Instagram- les flors que he acabat de plantar als testos de casa, o les gotes de la pluja esquitxant al xocar contra el terra, o la posta de sol que a Sornàs arriba ben aviat just quan l'astre cau per darrera la Llonga, o el Saboyano plantant tabac al prat de sota casa en rengleres tan ben fetes que semblen de tiralínies, o el Cerni i l'Auïna jugant a l'herba del jardí... i me n'adono de la importància que també tenen els moments únics, irrepetibles, aquells instants que només són nostres.