OPINIÓ

L'Intrús

10 Things That Scare Me és un programa de la WNYC americana que parteix d'una idea molt simple: que la gent t'expliqui de què té por. A cada episodi, que no solen ser molt llargs, la gent –alguns d'ells gent coneguda, sense ser celebritats– explica coses que li fan por, en llistes de deu ítems. La majoria són pors bastant previsibles, el catàleg habitual de fòbies: volar, les alçades, les aranyes, les serps, les rates, el ridícul... Però també hi ha testimonis que van un poc més enllà –una llista de deu pors dona pera  tot. Hi ha la gent que té por de perdre la memòria atenent els antecedents familiars de demència; o d'estar arruïnant la infantesa dels seus fills, que en el fons deu ser la por de qualsevol pare. També la història d'una dona que es va quedar inconscient en una festa i va ser víctima d'una agressió sexual i que anava tan passada que no té ni idea de qui va agredir-la i per tant viu amb la idea constant que el seu violador pot ser qualsevol.

En tot cas, a mi el testimoni que més em va impactar va ser el de Jad Abumrad.

Abumrab és el cervell darrere  Radiolab, el millor programa de ràdio que es fa ara mateix en el món mundial (si no ho heu fet ja, l'heu d'escoltar), una lliçó constant de com contar històries universals i complexes d'una manera amena i en un mitjà com la ràdio que fan sonar modern i actual. Vull dir que a mi aquest home em sembla una persona bastant admirable, algú en qui emmirallar-se. A més, basta veure-li la cara per endevinar que és bona gent o almanco ho sembla, algú que triaries com a veí si els veïns es poguessin triar.

Idò en el seu episodi de 10 Things That Scare Me, el locutor, tot enumerant les seves pors, en diu una que va ressonar en mi com un tro: la por que la gent descobreixi que, en el fons, ets un frau. 

Per una banda, em va sorprendre que Abumrad, de nou ho repetesc, algú gens sospitós de ser un farsant, parli amb aquesta duresa d'ell mateix; per l'altra, però, verbalitzava de manera precisa una cosa que he sentit tota la meva vida i que mai no he compartit amb ningú però sospit que sent més gent, aquesta sensació que t'has colat a la boda i que tard o d'hora algú descobrirà que ets un farsant, que ocupes un lloc que no et pertoca i et passes el dia fent com que sí i que saps el que fas. 

O potser no. Potser en Jab i jo som els únics que se senten així. Potser realment sí som dos intrusos, un parell de mentides amb potes a qui fins ara massa bé ens ha anat però que en qualsevol moment algú desemmascararà: tard o d'hora les llums s'apagaran al nostre voltant, s'encendrà l'acusador canó de llum des del zenit per assenyalar-nos i ens hauran calat. 

S'acabarà la farsa i vendrà la vergonya, però també, potser, la pau: ja no serà necessari continuar esforçant-se, ja no caldrà tenir més por. Com els psicòpates alliberats de la seva càrrega quan a la fi són detinguts, així ens sentirem nosaltres, dispensats del trist teatre de fingir que ens mereixem la nostra sort. Deixarem de ser i de sentir-nos intrusos. 

Em deman què serem a partir de llavors. I pens que és això, no saber-ho, el que de veres em fa por. I que potser convé continuar amb la farsa. Almanco uns minuts més, o un parell de dies. O fins que la resta de convidats descobreixi que les seves sospites són certes, que m'he colat a la boda, i dos cambrers m'acompanyin a la sortida amb la cara encesa per la vergonya i el xampany. 

I vostès, de què coneixen els nuvis?