L’únic que demanàvem al Consell de Mallorca aquests quatre anys de postbauzanisme era que no fes res, i fins i tot en això han fallat.
Després que els responsables de Cort jugassin al joc del triler entre ells mateixos i deixassin, per covardia pura i dura, passar l’oportunitat de tomar la ridícula pedra de la Feixina, corresponia a l’encara més ridícula institució insular evitar la protecció de la major aberració arquitectònica i democràtica que resta entre nosaltres.
De moment, ni ho han volgut ni n’han sabut. Si fracassen en l’única feina rellevant que tenien entre mans, haurem de concloure que els polítics insulars que pagam tots poden partir i tancar la paradeta.
A qui no serveix per estar en el Govern ni per dur el dia a dia d’un ajuntament, se’l col·loca al Consell. La màxima no és meva, és d’un dirigent d’una de les formacions que governen actualment; en tot cas, perfectament aplicable a la situació actual.
La gran aportació de Miquel Ensenyat durant els dos anys de mandat ha estat proposar que l’aeroport de Son Sant Joan passi a dir-se Ramon Llull. Brillant. Ocupat a liderar la congregació de capellans en què ha derivat el seu partit i a crear nous càrrecs públics sense competència (els incompetents ja estan nomenats fa estona), el president s’ha oblidat d’aquells que el varen votar, i que per sort ja no ho tornaran a fer.
Pel que fa a Podem, la matèria grisa dels seus dirigents insulars està al servei de la causa, que no és altra que donar feina als seus amics i familiars. Si vàreu caure en la temptació de pensar que el fitxatge de la parella d’Antònia Martín (regidora de Palma coneguda únicament per facilitar beques al seu marit) serviria per avançar en l’esbucament de la Feixina, us equivocàveu. Només està allà per cobrar. En aquest sentit, la seva referència és tot un vicepresident. De Jesús Jurado, o com es digui, només sabem que anà a l’illa grega de Quios a fer turisme solidari. A pintar-la, vaja.
De l’altre ‘vice’, el socialista Miralles, ja n’hem parlat en aquesta secció, però com que teniu tot el dret a desconfiar de la meva opinió, demanau a aquells que generen la cultura d’aquest país. No n’hi ha ni un que el salvi.
Tot plegat dibuixaria un escenari patètic si els esmentats mandataris fessin honor a aquesta condició. Però des de fa uns dies sabem que qui comanda a Mallorca és el PP.
Sense necessitat de guanyar unes eleccions, Company i els seus ja governen l’illa gran. Els ha bastat tenir un funcionari infiltrat –ex-càrrec polític amb Maria Salom– i confiar la resta a la ineptitud de l’esquerra. Això darrer mai no falla. Per a un partit que riu les ‘gràcies’ a un diputat que qualifica de pederastes i terroristes els seus rivals polítics via Twitter, defensar l’homenatge a un dictador deu ser relativament fàcil. En realitat, tot es redueix al mateix: tenir o no tenir vergonya, i això no es compra a les botigues cares de Jaume III.
El que sembla clar és que a Mallorca ha tornat a guanyar el feixisme. Per què canviar la història si fa 80 anys que estam així? Milers de ciutadans i ciutadanes dignes viuen encara sense haver pogut plorar els seus morts. I tots ells han de menjar-se el ‘monument’ dia rere dia, escoltar com els presumptes i acomplexats progressistes parlen de “contextualitzar” uns assassinats encara impunes i de ‘ponències tècniques’ integrades pel Bisbat (una institució que sempre s’ha caracteritzat per defensar la democràcia, com tots sabeu) i entitats veïnals d’aquestes que per ventura enyoren els temps en què s’afusellava aquells que lluitaven per la llibertat. Una llibertat que ara els permet boicotejar actes de justícia extrema, sempre amb la connivència de l’esquerra més mediocre de la història.
Està clar que avui sobra la postdata.
