L’any 1962 va sortir un llibre que va revolucionar tota la joventut dels Països Catalans. Aleshores jo tenia 18 anys i no estava gens conscienciat ni políticament ni socialment. El meu món es limitava al meu petit poble de Consell, on sí que participava de la misèrrima vida cultural d’aquell temps d’enganyosa felicitat juvenil. Em creia que tot anava bé a Mallorca. I no era cert. M’havien amagat el més essencial del meu ser interior i únic: allò més elemental del meu esperit innat i lliure. Joan Fuster, un intel·lectual valencià amb molta saviesa, molt de seny i molt coratge, va publicar un llibre memorable: 'Nosaltres els valencians'. Era el millor que podia passar en aquell moment a casa nostra. Quan dic casa nostra, dic el Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Després de llegir aquell llibre, a poc a poc ho vaig anar veient clar. Fins que em vaig declarar fusterià de cor i cervell.
Deixant al marge la importància cabdal dels seus escrits “ideològics”, tan pertinents i oportuns, vull dir ben aviat que el que em va fascinar i em fascina de la literatura fusteriana és la que té un vessant més assagístic i filosòfic, i aquí hi tenen un paper importantíssim els seus aforismes. Els seus pensaments implícits. El seu humanisme i el seu escepticisme. Fins i tot, el seu espiritualisme. Joan Fuster és un humanista amb totes les lletres de l’abecedari. Aquest vessant de germanor, col·lectiu, responsable i solidari és el que a mi em va captivar gairebé de seguida. Fins i tot, en els seus llibres sobre llengua i nació, sobre identitat, sobre patrimoni històric i cultural, ara hi veig aquest amor per l’essència de l’home, primer en la seva aproximació, i després en la seva globalitat. Uns escrits no desdiuen dels altres: en el fons ens està dient el mateix.
Dic el que dic sobre Joan Fuster sense oblidar el seu radical individualisme. Això m’encanta! M’encanta com ell ho diu. Torna a ser com Michel de Montaigne, a qui tant admirava, torna a ser ell mateix el motiu del seu treball, el bessó de la qüestió. “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”: naturalment que és així. Què serien les coses per a Joan Fuster sense el mateix Joan Fuster? Què seria el món per a tu i per a mi, sense que tu i jo no fóssim? Així és com ho veig i ho entenc. Res no existeix si jo no existeixo. Res no existeix si tu no existeixes. Però el pensador de Sueca té un plus de talent que no té tothom. En primer lloc, la intel·ligència. Però, en cas que li fallés la intel·ligència, sabia aferrar-se a l’enginy, a l’humor i a la juguesca en sentit no gens competitiu ni prop fer-hi superficial. Suposo que algú ja haurà dit, abans que jo, que en Joan Fuster és el nostre millor assagista català, el nostre Montaigne, com ja he insinuat abans. Ho podem donar per fet, això, però jo diria que Fuster té tanta entitat pròpia, tanta personalitat intrínseca, que no necessita ser comparat amb ningú, encara que penso que ell mateix, tan “afrancesat” i tan “montaignià” en molts aspectes de la seva particular manera de ser i pensar, no hi diria res en contra.
Però, deixem-nos d’analogies i exaltem com pertoca una de les figures més il·lustres del pensament i de les lletres catalanes. Quan vaig anar a casa seva, un quants anys després de la seva sobtada mort, acompanyat del meu bon amic i fusterià apassionat, Isidre Crespo, de la veïna Riola, vaig besar les portes de fusta en relleu d’aquell casal que havia estat blasmat i difamat diverses vegades pels enemics de la cultura catalana i de la llibertat universal. Unes passes més endavant, en una petita plaça, hi havia un humil monument recordant la figura del nostre insigne assagista: aquella mateixa nit li havien llançat pedres i excrements sòlids i líquids. Em va agafar un no sé què de fúria i d’enuig tal, que l’amic Isidre m’hagué d’asserenar. Un home com Fuster, que va lluitar contra l’estupidesa i l’analfabetisme, un home que va condemnar les manifestacions d’intolerància i de qualsevol mena de barbàrie física, política o lingüística, havia estat agredit d’aquella manera quan era mort i ja no es podia defensar. Però els seus escrits el defensaven i el segueixen defensant encara ara mateix. Com recorda Josep Palàcios al seu impecable pròleg a 'Judicis finals', publicat el 2003 per la Càtedra Joan Fuster de València: “Déu no pot existir en la violència”.
No fa més de tres o quatre anys que vaig voler fer el meu particular homenatge a Fuster. Vaig escriure una de les meves obres de teatre de caire filosòfic i experimental sobre el seu amor a la llengua catalana i a la unitat lingüística dels Països Catalans. Aquesta obra, ja acabada, es titula 'Repiquen les paraules', i el nostre autor rep, al carrer de Sant Josep, tres joves filòlogues dels Països Catalans que tenen modalitats distintes de parla: una del Raiguer de Mallorca, una altra de l’Alcoià i l’altra d’Osona. Són elles les que fan l’homenatge al mestre, mentre ell, somrient, tot afalagat, no deixa de beure petits glopets de whisky. L’obra acaba gairebé com si fos un musical aforístic.
En aquests judicis finals es troben, potser, els millors aforismes de la seva producció. M’agradaria citar-ne uns quants que des del primer moment cridaren el meu interès d’afeccionat. N’hi ha un sobre l’amistat simulada que jo el trobo molt fusterià, tant pel seu enginy com per la seva mordacitat: “Esser amic d’una persona molt egoista –més egoista que un mateix– facilita molt les coses. Us permet de simular l’amistat sense remordiment”. La manera d’afirmar-se en el pensament fidedigne en Joan Fuster, i del tot personal, és aquesta: “Doneu-me un bon contradictor i seré capaç d’inventar-me les més excelses teories. N’hi ha un, de pensament seu, que neix de l’experimentació més privada i familiar. Els qui el conegueren en donen fe: “A mi, l’alcohol em fa més comprensible”.
I per no fer-me llarg, només en citaré dos més. Igual que el seu admirat Montaigne, Joan Fuster no va amagar mai la seva condició de veritable pensador escèptic: “Les persones que, com ara jo, som pràcticament escèptics, estem condemnades a trobar bé tot el que fan els altres i a suportar que sempre hi hagi algú que trobi malament tot allò que fem”.
L’última, per acabar aquest article d’elogi i gratitud: “El matrimoni és l’única forma legal i honorable de complicitat que reconeix la nostra societat”. I ho diu ell, que no es va casar mai i visqué sol tota la vida.
Que us ho passeu ben fusterianament.
