ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Jorge Luis Borges (I)

JOAN GUASP
JOAN GUASP

Dic i he dit, i ho torno a dir i ho tornaré a dir, que sense esperit juganer, sense alegria, sense sentit de l’humor i sense elements de sorpresa i enginy, no hi ha literatura en el món que valgui el pet d’una monja. No acabo de dir una vulgaritat, no ho cregueu pas: pobres monges! Al meu poble, Consell, a l’interior de Mallorca, gairebé al centre de l’illa mirant a la Serra de Tramuntana, teníem abans unes sàvies expressions populars que valien més que una tesi doctoral.

Doncs, això, que l’art ha de brillar dins la foscor quotidiana del costumisme pedestre i rudimentari. Aquí entra en escena el gran Jorge Luis Borges. La seva originalitat i la seva excel·lència es fan presents de seguida que hom llegeix un dels seus relats, un dels seus contes breus o alguna de les seves cròniques o conferències “bonaerenses”, com “Palermo de Buenos Aires” o “Una historia del tango”, o “El escritor argentino y la tradición”. Tot el que tocava Borges amb la seva ploma quedava impregnat de poesia, d’humor i d’elegància. Seguint l’exemple d’altres escriptors excepcionals, com per exemple Oscar Wilde, també va dir que només hi ha dues classes de literatura, la bona i la dolenta. Va escriure: “Yo tenia entendido que sólo había buena y mala literatura. Eso de literatura comprometida me suena lo mismo que equitación protestante”. Aquestes són les seves senyes d’identitat.

Tanmateix, al cap i a la fi, tot és el mateix. El mateix Borges ho comparteix. Tot succeeix per una raó estètica. Les coses que passen, la realitat i la ficció, la literatura, la vida, tot plegat té un valor estètic. La vida no vol fer-nos patir ni gaudir, sinó que es basa en l’estètica. És una opinió, naturalment. Ho sap en Borges i ho sabem tots. Borges és gran perquè ho diu i ho accepta, com accepta tot el que passa al món. Fins i tot va acabar per agrair la seva ceguesa en augment, perquè d’aquesta manera quedava, cada cop més, isolat de l’exterior. La manca de visió l’alliberava de certs condicionants extrínsecs i superficials, més que res tangibles, físics. Això deia Borges, així parlava i així escrivia Borges. Un personatge excepcional, un geni, com Macedonio Fernández, al qual Borges admirava i estimava tant. De Macedonio digué això, justament: que un home genial és una excepció. Obvi, no?

Al marge dels relats i dels poemes que va escriure, Borges va parlar molt. Era un home de paraules, un home de diàlegs, un gran conversador. Gràcies a tot el que va dir, sabem tantes coses del que pensava i opinava. Quan se li va comentar que alguna vegada s’havia definit com un somiador, com un escriptor de somnis, ell va somriure satisfet i va reconèixer que l’acte d’escriure era molt semblant a l’acte de somiar. Va afegir que l’acte de viure també era somiar, igual que Góngora ho havia pregonat molt abans que ell. Borges creia que somiar era una mena de creació dramàtica. Va proclamar que el somni era el gènere literari més antic de tots. I segurament tenia raó. Això sí, un gènere d’una sola veu i per a un sol espectador.

Hi ha un element essencial en tota creació literària, que és la precognició de l’obra, la seva hipòtesi, la seva estructura. Potser la trama, potser l’argument, també és important, però saber-ne el principi i el final és imprescindible. Borges diu que en el seu cas, li resultaria impossible escriure res de res sense aquest germen. Jo crec que a tothom li passa una mica igual, però per a ell és del tot obligat. S’ha de saber que quan comença la història, el conte o el poema, el protagonista gaudeix de bona salut o no, i té un cert grau de felicitat o no, i també s’ha de saber que al final mor o no. No cal saber res més, tota la resta emergirà a mesura que es vagi construint el relat. Allò que predominava en Borges era la revelació, el fet intuïtiu: la seva base creativa es basava en la intuïció. La musa, aquest esperit misteriós, li xiuxiuejava a l’orella l’estructura. A Mallorca, en l’ofici de la construcció d’habitatges, quan s’alça un edifici, el primer que ha de quedar acabat és el buc. El buc consisteix a fer un bons fonaments, les parets mestres i una bona coberta. A partir d’aquí, després es fa la casa, amb totes les presses i amb totes les pauses que convinguin i que siguin necessàries. Així entenc que escrivia Borges. Que la casa tingui cinc habitacions o vint-i-cinc no té gaire importància, que els envans interiors siguin d’un material o d’un altre, tampoc: allò que ho aguanta tot és el buc. Crec que parlava d’això quan ell explicava l’estructura: en primer lloc hi ha una sospita, una fantasia, una conjectura. Quan ell sabia com començava un conte i com acabava, era com si ja l’hagués escrit. Tota la resta era omplir-lo i res més. Penso que el mateix passa en qualsevol altra disciplina artística, de manera molt palesa en la música: estic pensant ara mateix en Mozart i les seves genials composicions.

Jorge Luis Borges, el geni de Buenos Aires, confiava només en la revelació de la idea, i la idea era el punt de sortida i el punt d’arribada. La revelació no li pertanyia: era un do gratuït de la naturalesa. Ell, més que el creador, era l’escrivent, el transcriptor d’aquell regal generós dels déus i de les muses. Les nostres idees, els nostres pensaments, les nostres obres d’art ens són concedits i concebuts espontàniament per inspiració mística. Borges no concep l’artista com un simple intel·lectual. Les obres d’art són donacions espirituals que cal fer-les nostres, activar-les i acabar-les tant amb la imaginació com amb l’intel·lecte. Però la matèria primera no és nostra.

Quantes vegades he pensat el mateix! Quantes vegades he actuat igual! Com no sentir-me especialment estimat per Jorge Luis Borges i per tota la seva obra? Una obra semblant a les grans obres dels grans talents de la literatura universal, del pensament creatiu més estimulant. Seguiré fins que pugui en la seva companyia, al costat de la seva inspiració poèticament elaborada! Inspiradament ‘borgeana’!