ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT
Opinió 14/05/2017

Joseph Roth

i
Joan Guasp
3 min

Que de bé que molts dels grans escriptors, novel·listes, poetes, autors teatrals, pensadors i assagistes en general es moriren joves! Si no hagués estat així, encara ara estarien escrivint, i ens tindrien a nosaltres, els seus lectors, aclaparats per tantes i tantes lectures pendents! Entre molts d’altres, és el cas de Joseph Roth. Si Joseph Roth no s’hagués mort jove i encara continués escrivint, jo no tindria temps per res més que per llegir-lo i rellegir-lo a ell. Això m’impediria conèixer els il·lustres i grans escriptors contemporanis d’avui en dia.

Joseph Roth va néixer a Brody (l’actual Ucraïna) el 1894, i va morir a París el 1939. Què va fer durant els seus 44 anys de vida? Dues coses: beure i escriure. Va anar de ciutat en ciutat, empaitat pels intransigents de sempre, per aquells que odien la pau entre les persones i els pobles, pels que odien la cultura i les arts, pels racistes i xenòfobs. Les seves arrels jueves el feren viatjar d’amagat d’un indret a un altre cercant una mica de calma i bondat, una mica d’amor i, sempre, una ampolla d’absenta. Tingué uns quants amics de veritat i molts enemics invisibles i secrets. El seu millor guardià i protector econòmic va ser Stefan Zweig, sense el qual hauria mort molt més jove, d’inanició i tristesa, del que ho va fer, deixant-nos orfes d’alguns dels seus relats extraordinaris.

Potser la seva obra més famosa i perfecta, la que li ha donat prestigi universal, i la que seguirà donant-n’hi al llarg dels segles vinents, és 'La Marxa de Radetzky', una novel·la on reflecteix el millor de la seva destresa literària i on mostra les emocions i les passions humanes més destacades en temps convulsos i tumultuosos, com són els de la majoria de dones i homes. 'Hotel Savoy' i 'Job' són altres de les seves novel·les que el convertiren en un escriptor molt valorat. Aquest període de benestar creatiu i financer va fer possible que alguns dels més prestigiosos periòdics centreeuropeus el contractessin com a enviat especial a diferents països, i a diferents ciutats, a redactar el que veiés i escoltés, de manera que les seves cròniques es convertiren molt aviat en peces literàries de molta estimació i molt bona acollida.

A partir de la pujada de Hitler al poder es va veure obligat a fugir de Viena i a exiliar-se a París, una ciutat que va estimar amb bogeria. Però tot en ell, les il·lusions de joventut i la seva precària salut, de la mà del seu irreductible alcoholisme, el dugueren cap al declivi personal i intel·lectual. Malgrat aquests fets tan negatius i desplaents, ell no va deixar d’escriure, fins a redactar aquell conte titulat 'La Llegenda del Sant Bevedor' que, per a mi, és la seva gran obra mestra. A dir ver, jo m’he limitat, gairebé, a llegir i rellegir durant els últims més de trenta anys aquesta història tendra i prodigiosa. 'La Llegenda del Sant Bevedor' mereix estar en el top ten de la literatura europea del segle XX. Roth no la va veure publicada, perquè mentre estava en vies d’impressió, va morir de pulmonia fulminant provocada pels seus excessos amb la beguda i la poca cura que sempre va tenir d’ell mateix.

Vaig tenir la gran sort d’adquirir aquesta obreta, publicada l’any 1981 per Anagrama, acompanyada d’un excel·lent preàmbul de Carlos Barral. Una introducció, aquest preàmbul, a l’altura del benaurat relat que prologava. Carlos Barral no només feia l’elogi i la recomanació d’aquella història sublim, sinó també, i en paraules encertadíssimes, del seu autor i de tot el que l’envoltà en vida. Va estar inspiradíssim. De bon principi, ja confessa, amb referència a l’admiració pel Roth escriptor i bevedor, la seva aversió i el seu oi pels abstemis. Diu Barral que, l’embriaguesa controlada és un mètode de coneixement cultural i d’interpretació del món absolutament imprescindible. Vet aquí Joseph Roth i la seva lúcida 'Llegenda'! Josep Roth, jueu que va ser batejat catòlic, va morir sense abandonar mai una religió ni una altra, fins al punt que, insòlitament, tingué dos funerals, un de jueu i un de cristià. Commouen les paraules de Carlos Barral quan diu que aquells homes als quals repugna una gota de xampany estan mutilats de tota sensibilitat religiosa. “Ignoren la glòria dels paradisos artificials, l’alè de la imaginació creativa, la mitigació de la timidesa i la bombolla de la cordialitat i solidaritat que l’alcohol cobreix aquells que l’aprecien”. Gràcies a Déu, Joseph Roth estava ben cobert de tot plegat.

Vull acabar aquest article-comentari amb les paraules que pronuncia l’autor d’aquesta fabulosa narració, després que el protagonista mori d’una sobredosi d’absenta dins la sagristia de la capella de Sainte Marie de Batignolles, de París: “Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, tan lleugera i bella mort”.

Així sigui.

stats