Jota erra i les falles

I al darrere de l'èxit, hi ha la feina callada del Joan Reguant, el gran catalitzador

Estava cantat, però fins que dimarts, pels volts de les quatre de la tarda, la presidenta del comitè va picar amb el seu martellet damunt la taula, les falles encara no estaven inscrites en la famosa Llista Indicativa. Ara són el que ja sabíem que eren: una manifestació singularíssima de la nostra cultura tradicional, carregada amb una rastellera de connotacions històriques, antropològiques i simbòliques de primera divisió.

Algun dia s'hauria de poder escriure la intrahistòria de la candidatura: aquelles esgotadores expedicions transpirinenques per posar d'acord les comunitats, des del Sobrarbe fins a Andorra passant pel Luishones, amb incursions a despatxos oficials de Saragossa, Barcelona, Madrid i París. Han estat quatre anys llargs de feina, i el procés no ha estat gens fàcil. S'han hagut de superar entrebancs legislatius, administratius, procedimentals de tres estats i quatre o cinc nacions (segons com les comptis). Polítics, també: la vigília de la presentació de la candidatura, les absurdes pressions dels polítics populars valencians van fer-ho perillar tot. Però les falles de València no estan inscrites i les nostres, elis elis, sí.

I al darrere de l'èxit, hi ha la feina callada del Joan Reguant, el gran catalitzador. Només ell és capaç de preparar uns ous ferrats amb mel i vinagre en un bar del Pont de Suert, parar l'orella als passadissos de la UNESCO, conduir reunions complicades amb una sensibilitat exquisida i, en definitiva, fer que els fallaires hagin presentat un dossier que ha estat qualificat com a exemplar i que servirà de model per al futur. I tot plegat sense perdre en cap moment el bon humor i un optimisme a prova de bomba. Jo, quan sigui gran, voldria ser com ell. Per molts anys, Joan!