Dels deu als quinze anys, i encara ara, mentre jo anava creixent en tots els sentits, em va acompanyar un genial contador de quimeres: Jules Verne. Físicament, durant aquella època, jo no vaig sortir mai de Mallorca, però de la mà d’aquest narrador nascut a Nantes el 1828, vaig recórrer figuradament l’espai de mig Univers aleshores conegut, i gairebé tot l’interior de la Terra.
S’ha titllat alguna vegada Jules Verne com l’inventor de la narrativa de ciència-ficció. Jo només sóc un lector apassionat i no m’atreviré a dir-hi res en contra, però he de confessar que no m’he considerat mai un afeccionat a aquesta literatura, així que no puc considerar que fos Verne qui la inventés. El que sí va inventar va ser l’emoció de l’aventura fantàstica, còsmica, subterrània, espacial i submarina, que no és del tot oposat, però una mica diferent, basada en realitats existents.
No puc especificar, com ho faig normalment amb totes les meves lectures d’autor, quina és l’aventura de Jules Verne que més em va impressionar en aquell temps d’adolescència. Recordo i he tornat a llegir la majoria d’aquelles novel·les extraordinàries, però no n’hi ha cap que emergeixi d’una manera destacada sobre les altres. Són totes elles les que em vénen al cap com una ventada que em va fer viure episodis de gran envergadura vital. Amb tota seguretat he d’evocar els prodigiosos viatges. 'Viatge al centre de la Terra', 'De la Terra a la Lluna', 'Vint mil llegües de viatge submarí', entre d’altres que no degueren deixar un rastre tan gran dins mi. Més endavant vaig endinsar-me en la psicologia dels personatges, no diria més elaborats, però sí més reflexius i filosòfics de 'L’illa de l’hèlice', 'L’esfinx de gel' o 'Nord contra Sud' i 'El Castell dels Càrpats'.
Tanmateix, al final va ser 'La volta al món en 80 dies' la que quedà més incrustada a les meves neurones de llegidor compulsiu. Sí, perquè és la novel·la verniana que més vegades he llegit i rellegit. Fins al punt que, després de molts d’anys, i havent-me afeccionat a la lectura aforística i a l’escriptura de ficció, vaig voler fer-la meva escrivint una obra teatral que vaig titular 'La volta al món en 80 aforismes'.
Si viatgem fins als orígens de la gran literatura clàssica, veurem com tot va començar en un viatge o un altre, ja sigui real o imaginari, des de Jàson a Shakespeare, passant pels grans personatges d’Ulisses o Antígona. Sembla que, predominantment, Jules Verne du a terme la seva personal tasca literària enfrontant les forces de l’home i les de la naturalesa. O millor encara, intentant que l’home, amb la seva enorme potència cultural, científica i tecnològica, vulgui dominar la fosca energia de la Natura. I sovint sembla sortir-se’n, no debades el temps li ha anat donant la raó en molts dels seus invents revolucionaris.
Potser no sigui 'La volta al món en 80 dies' la seva millor novel·la, ni tampoc la més popular, no ho sabria dir, però tampoc es pot dir que ho sigui qualsevol altra. Sigui com sigui, en aquesta hi ha tots els ingredients necessaris per fer d’ella l’aventura ideal. Posar messions amb un grup d’amics, desenfeinats i rics, del Reform-Club de Londres i comprometre’s a finals del segle XIX a fer la volta el món en 80 dies no deixa de ser una bogeria. Però el puntual, disciplinat, silenciós i misteriós gentleman Phileas Fogg no estava boig. En tot cas hi estava Jules Verne quan el va crear.
Phileas Fogg i el seu criat Rossinyol s’embarquen en aquella aventura per guanyar una aposta. Però l’aposta era el menys important, el que veritablement importava era assolir el seu objectiu. Ningú més que aquell home que “mai no feia una gambada de més” i ho calculava tot mil·limètricament ho podia aconseguir. La seva tenacitat i la seva serenitat innates no tenien fronteres. Ni les tempestes, ni llamps ni trons, ni circumstàncies adverses de qualsevol origen ni procedència, ni imprevistos puntuals o ocasionals no aconsegueixen minvar la fe que aquell home té en si mateix.
Aquests mateixos obstacles i d’altres de naturalesa més “humana” són els que Jules Verne ha de vèncer per conquerir el lloc d’honor del qual gaudeix universalment ara mateix. Gràcies a la seva enorme imaginació i al seu tarannà discret i filantròpic, malgrat la seva misantropia i les greus conjuntures que li tocà viure, l’hem de considerar un dels grans benefactors de la Humanitat.
